35

Març 2008

L'escenari per a l'assegurament de la qualitat a Europa canvia constantment. Els països proven amb un sistema d'avaluació o d'acreditació durant uns anys i aleshores el canvien per un altre. Les agències van i vénen i, de tant en tant, una força externa potent, com ara l'ENQA, amb l'informe Estàndards i directrius per a l'assegurament de la qualitat en l'Espai europeu d'educació superior, fa que es replantegin o s'avaluïn de nou els procediments actuals.

Malgrat l'escena canviant, pràcticament totes les agències d'assegurament de la qualitat se centren o bé en el programa o bé en l'àmbit institucional i, algunes, en ambdues coses. Les raons per triar l'una o l'altra poden ser complexes, però solen reflectir la història de les relacions entre els ministeris d'Educació i les institucions d'ensenyament superior. Als països on les universitats gaudeixen de major autonomia, els ministeris normalment fan servir l'acreditació dels programes com a manera de dur a terme una supervisió general o un control residual del contingut dels cursos. En altres llocs, l'autonomia de les institucions es considera un senyal de major confiança pública en les institucions d'ensenyament superior, i l'objecte de l'assegurament extern de la qualitat és la manera que tenen les institucions de gestionar la seva autonomia.

Tots dos plantejaments tenen avantatges i inconvenients. L'acreditació del programa pot assegurar que hi hagi una supervisió externa i independent del programa mateix i això és, lògicament, el que els estudiants solen demanar. Als estudiants, allò que els interessa és el programa que estan realitzant. Per a ells, la gestió acadèmica de la universitat no és tan important com la manera en què s'ensenyen els programes o en què es presenten i s'avaluen els estudis. Per al ministeri, aquest sistema garanteix que hi hagi certa coherència entre l'ensenyament superior impartit en totes les institucions en cadascuna de les matèries.

L'acreditació del programa, però, també pot tenir conseqüències negatives si no es dissenya i es duu a terme amb cura. La necessitat d'assolir criteris imposats externament pot fer desaparèixer o minvar el sentit de responsabilitat individual i col·lectiva entre el personal acadèmic a l'hora de dissenyar i de gestionar els programes. Pot limitar i fins i tot reprimir la innovació, i la summa importància d'assolir els requisits i els criteris dels avaluadors externs pot conduir a una regressió cap a una actitud conformista que afavoreixi la seguretat però també la mediocritat davant la imaginació i el risc. Potser més preocupant per a les agències d'assegurament i acreditació de la qualitat és que el procés és intensiu, car, pesat i sovint intrusiu. Cal tenir presents aquestes dificultats i, sempre que sigui possible, s'han de prevenir.

Pel que fa a l'acreditació de la institució, els pros i contres són semblants. Els punts forts d'aquest sistema són que reconeix la responsabilitat de la institució en totes les activitats que ofereix en nom seu, i que accepta que la qualitat només es pot garantir on rau la responsabilitat; permet un grau més alt de llibertat per innovar; promou la diversitat i les possibilitats per als estudiants; valora (i assumeix) l'existència d'una cultura de qualitat interna madura, i sol ser un sistema menys intensiu, intrusiu i car que el d'avaluació o acreditació del programa.

Com a inconvenient, es pot objectar que l'acreditació de la institució no se centra en allò que s'ensenya o es proporciona als estudiants. És inevitablement un sistema menys exhaustiu, ha de centrar-se en els processos de gestió i administració, i la informació que proporciona és, inevitablement, menys "granular" que la que s'obté amb la revisió dels programes individuals. Què triem, doncs, per a l'acreditació o garantia externa de la qualitat, el programa o la institució? La resposta hauria de basar-se en primer lloc en la finalitat de l'acció. Un sistema (o institució) d'educació superior jove o que tot just acaba de guanyar autonomia institucional, potser necessita la revisió minuciosa que proporciona l'acreditació del programa. El nivell de l'assegurament de la qualitat del programa serà alt, però potser a costa d'un preu també alt. D'altra banda, davant d'institucions o sistemes veterans, amb una tradició consolidada d'autonomia i confiança, potser cal centrar-se en la manera en què gestionen els estàndards i la qualitat propis.

Si ens fixem en Europa, l'acreditació del programa continua sent l'opció més freqüent per a l'assegurament de la qualitat, tot i que hi ha indicis clars que es comença a donar pas a l'opció basada en la institució. Alemanya i els Països Baixos són dos dels països que comencen a implementar l'acreditació institucional al costat de l'acreditació del programa, i n'hi ha d'altres que fa anys que segueixen aquesta tendència. L'estudi recent de l'ENQA sobre els processos de les agències proporcionarà un informe interessant sobre els avenços dels últims anys en aquest àmbit.

Potser aviat serem capaços de percebre una "història natural" de l'assegurament de l'acreditació i de la qualitat, i de mostrar un procés de maduració orgànic que vagi del programa a la institució, del control directe a la confiança merescuda, de l'estandardització a la diversitat i de la dependència a la confiança en la pròpia institució. I potser aquest és el viatge que ja hem començat, o hauríem d'haver començat, a fer.