Publicació bimensual d'AQU Catalunya

44

Setembre 2009

El fet que els estats segueixin mantenint les competències en educació, en tots els seus nivells, ha rebaixat, probablement, l'ús de discurs ideològic explícit associat al procés de convergència en matèria d'ensenyament superior. Tanmateix, cal no oblidar que aquest nou espai europeu que es forma, no només en l'àmbit de la Unió Europea sinó a escala continental, porta associats dos elements amb forta càrrega política.

El primer es refereix a la voluntat inequívoca de superar els entrebancs a la mobilitat, tant acadèmica com de professionals formats a les universitats europees. Aquesta mobilitat, que per descomptat haurà de comptar amb el suport de recursos públics, demana, en contraprestació, un augment significatiu en la transparència informativa relacionada amb els processos de formació. Cal establir, doncs, mecanismes que vetllin pels interessos dels diferents usuaris, que ara es mouen en un entorn internacional més complex. Ens referim a estudiants matriculats, estudiants potencials, siguin catalans o procedents d'altres territoris, professors, ocupadors, etc. Així, un dels principis bàsics associats als estàndards europeus (ESG) subratlla la necessitat que les institucions d'ensenyament superior siguin capaces de demostrar la seva qualitat al seu país i a l'estranger.

Sense dir-ho explícitament, aquesta transparència ens condueix a la millora de la qualitat a través d'una major competència entre institucions. En altres paraules, els estudiants, els professors, els investigadors o els ocupadors sabran amb més detall, i d'acord amb les seves preferències, quines són les millors institucions nacionals i europees per cursar-hi determinats estudis o per fer-hi recerca.

Aquest requisit de transparència, tanmateix , agrega noves oportunitats per a la millora i la internacionalització de les universitats, que podran observar amb més facilitat el treball (especialment de bones pràctiques) que despleguen altres universitats.

Es creen, d'aquesta manera, espais per al desenvolupament d'accions de benchmarking internacional i, òbviament, s'obren camins més amples per tal que propostes innovadores i avançades, provinguin d'universitats amb més o menys tradició, tinguin sòlides expectatives d'obtenir més reconeixement internacional de la seva qualitat, que complementi i vagi més enllà de l'oficialitat estatal. És important tenir en compte l'existència d'una xarxa d'agències, registrades en l'àmbit europeu, que avaluen externament la qualitat de les universitats, cosa que contribueix a generar confiança sobre els nivells de qualitat a escala internacional.

Paral·lelament a aquest valor de la transparència que fomenta vies cap a la millora permanent de la qualitat, hi ha una segona intenció europea associada al procés de convergència que resulta tan interessant o més: la promoció de l'autonomia i la capacitat de decisió de les mateixes institucions d'ensenyament superior. Aquest objectiu considera les universitats com a centres estratègics europeus, tant per al desenvolupament científic en general com per al progrés socioeconòmic de l'entorn geogràfic més pròxim.

Aquesta via d'autonomia queda subratllada per un altre principi bàsic dels estàndards europeus, que situa en les universitats la principal responsabilitat en la garantia de la qualitat, i lògicament això es tradueix en una major capacitat de planificació i disseny dels programes. Tot i que també recomana fortament que aquesta responsabilitat s'enriqueixi amb un contacte ben articulat amb els estudiants, amb els sectors socioeconòmics i amb altres agents interessats en el bon funcionament de les universitats. Hi ha altres dos principis bàsics dels ESG que apunten a la importància del context, sigui geogràfic o acadèmic. El primer ens diu que cal salvaguardar l'interès de la societat en la qualitat i els estàndards de l'educació superior i, i el segon, cal desenvolupar i millorar la qualitat dels programes acadèmics per als estudiants i altres beneficiaris de l'educació superior a tot l'EEES.

D'altra banda, la connexió de la universitat amb l'entorn social més immediat promou la diversitat en l'oferta formativa. De fet, aquí podem citar un altre dels principis bàsics dels ESG, que recomana que els processos de garantia de la qualitat no han d'ofegar ni la innovació ni la diversitat.

La regulació sobre qualitat dels programes de formació a l'Estat espanyol que s'adapta a l'EEES (Espai europeu d'educació superior) atorga a les universitats un guany important en la capacitat de dissenyar nous programes de formació i, així, rebaixa notablement l'abast de les estructures programàtiques preestablertes pels diferents ensenyaments oficials. La contrapartida ha estat l'establiment de processos de garantia de la qualitat més intensos, tant en el moment previ a l'aprovació d'un nou ensenyament oficial, com en el seguiment periòdic d'aquest, per tal de comprovar el compliment del compromís inicial fixat per la universitat respecte de la qualitat dels seus programes.

Amb aquests referents, què és el que planteja AQU Catalunya respecte al seguiment de la qualitat dels ensenyaments oficials un cop ja implantats?

a) En primer lloc, donar resposta als requeriments legals que fixa l'autoritat competent en matèria de garantia de la qualitat per als ensenyaments oficials en la fase de seguiment prèvia a l'acreditació.

b) Facilitar, també, les acreditacions dels ensenyaments oficials en el moment que siguin demanades.

c) Però especialment millorar notablement la informació que reben els usuaris, amb especial atenció als estudiants efectius i potencials, sobre la qualitat dels ensenyaments oficials, i de manera especial sobre continguts i articulació dels programes de formació.

d) Articular, a la vegada, un sistema més àgil de garantia de la qualitat dels ensenyaments oficials, que descansi en la transparència informativa i en la possibilitat de reforçar els mecanismes d'autoregulació.

e) I en darrer lloc, però no perquè sigui menys important, generar mecanismes externs que, amb la cooperació de les universitats, reforcin el reconeixement de la qualitat dels ensenyaments que s'ofereixen en les universitats catalanes.

Descrits els objectius, s'interpreta que el desenvolupament adequat dels apartats c), d) i e) ens hauria de permetre la innovació pretesa en matèria de garantia de la qualitat i fer efectius, a la vegada, els objectius a) i b).

Aquest mes de juny de 2009, les universitats catalanes juntament amb AQU Catalunya han iniciat l'estudi experimental sobre els objectius anteriors, que s'aplicarà a ensenyaments de grau i de màster. En principi, cada universitat hi participa amb un grau i un màster.

Aquest estudi parteix de l'existència de tres elements fonamentals d'informació pública associats al seguiment dels ensenyaments oficials:

• En primer lloc, hi ha una necessitat de disposar públicament tant d'una declaració clara dels objectius esperats (learning outcomes) associats a cada ensenyament, com dels recursos i el desplegament docent del programa de grau o de màster que els fa possibles.
• Cal, també, difondre els valors d'un determinat grup d'indicadors referents al funcionament del programa.
• Finalment, es demana que les universitats explicitin la valoració que fan del funcionament de cada ensenyament, emprant les dades ofertes pel sistema intern de garantia de la qualitat (SIGQ).

Tenint en compte aquesta necessitat de transparència i ús dels sistemes interns de garantia de la qualitat, aquest estudi experimental cerca la resposta a les següents qüestions:

• Quin és el format recomanable per als anteriors paquets d'informació pública?
• Quins mecanismes estableix la universitat per construir-los amb garanties?
• Com els avaluen els òrgans de garantia externa de la qualitat, en aquest cas AQU Catalunya, per tal de donar resposta tant als requisits normatius com de foment de la millora de la qualitat?

Una qüestió afegida per a més endavant ens portaria a considerar com aquesta informació pública a disposició dels diferents usuaris pot alleugerir els processos externs de garantia de la qualitat i avançar cap a fórmules més completes d'autoregulació.

Des de la perspectiva dels estudiants, de les famílies, o dels ocupadors, els continguts que ofereix el programa i els objectius esperats (competències personals i professionals) que atorga una titulació se situen com a principal focus d'interès, segurament molt per sobre dels valors dels indicadors. Promoure que aquest tipus d'informació, juntament amb altres elements que contribueixin a definir la qualitat de l'oferta docent (com ara la pertinència del professorat i els seus mètodes docents, per posar-ne dos exemples), tingui caràcter públic, especialment a través de les pàgines web de les universitats, hauria d'esdevenir l'eix central del procés de seguiment. Cal, doncs, superar el sistema de simples llistats d'assignatures amb els crèdits associats que actualment figuren en moltes pàgines web universitàries com a informació sobre els ensenyaments.

En aquesta acció tenen un paper rellevant els responsables del govern de la universitat, per tal de coordinar l'acció i generar eines d'implementació, els responsables de centre i d'ensenyament, que han d'afavorir el desplegament de l'acció, i els professors implicats, que han de poder elaborar els descriptors de les seves accions docents en un marc ben definit. L'elaboració de la informació en aquest punt pot fer-se a partir dels continguts que figuren en la proposta presentada per ser verificada, i només demanaria un tractament adequat per ser publicada al web de la universitat. Lògicament el sistema ha de ser àgil per processar les modificacions que es presentin. Certament hi ha un esforç inicial destacat, però, un cop en marxa, el manteniment del sistema és de fàcil gestió, si els procediments i els sistemes de gestió i tractament de la informació operen com cal. Una idea bàsica és evitar que aquest nou entramat informatiu generi un excés de "paperassa"; de fet, si volem informar l'estudiant a través d'un entorn virtual el que cal és explicar-se de manera precisa i concisa, i per sobre de tot responent a les seves necessitats informatives.

La segona peça del procés de seguiment considera una sèrie d'indicadors quantitatius de resultats, que inclouen també la qüestió de la satisfacció dels usuaris. La publicitat dels valors referits a aquests indicadors és delicada. No descobrim res de nou si posem de manifest l'existència de certa oposició respecte d'aquesta política. Trobem arguments diversos, des de l'existència d'ensenyaments que presenten un context de partida més favorable que altres i per tant millors expectatives de resultats, fins a una certa temença que la pressió sistèmica posi l'accent en l'obtenció de valors numèrics més favorables a canvi de restar exigències acadèmiques, per exemple. Malgrat existir aquests i altres arguments, el més natural és que el sistema, després d'alguns ajustos a curt termini, acabi adoptant, d'una manera positiva, la publicitat dels valors quantitatius, que en el cas de ser positius poden contribuir a reforçar el reconeixement extern del programa, i en el cas que siguin desfavorables poden desencadenar processos de revisió pautada que promoguin canvis i afavoreixin la millora.

Tot i que els estudiants i altres grups d'interès poden seguir el comportament d'aquests indicadors, el més probable és que siguin els gabinets centrals de les universitats, el Govern i AQU Catalunya els qui observin els valors dels indicadors, tant per a la defensa d'objectius globals de la universitat com de les expectatives del grups d'interès que s'hi vinculen. Són aquests òrgans els que han d'interpretar els indicadors i traduir-los adequadament per facilitar la presa de decisions dels diferents agents.

Una primera resposta neutra al requeriment del sistema de seguiment seria la disposició d'un enllaç de dades entre el web de cada ensenyament i el sistema UNEIX.

De fet, aquesta política podria respondre a la directriu que s'estableix a l'estàndard europeu en matèria d'informació pública i que indica que la informació ha de ser acurada, imparcial, objectiva i fàcilment accessible i no s'ha d'utilitzar només com a promoció de la institució. A més, la institució ha de verificar si compleix les seves expectatives pel que fa a la imparcialitat i l'objectivitat.

Alternativament la universitat pot elaborar una informació més activa que, en l'àmbit del programa, expliqui el comportament dels indicadors. Aquesta via millora l'accessibilitat a la informació, i facilita als usuaris la interpretació dels valors. Aquesta alternativa ha d'estar sotmesa, però, a criteris d'objectivitat i imparcialitat estrictes, encara que els estàndards admeten la possibilitat que té la institució d'emprar les dades per a la seva promoció.

Des d'un punt de vista metodològic, un dels reptes del procés de seguiment serà el de la recollida dels graus de satisfacció respecte dels ensenyaments, en particular dels que experimenten els estudiants. Podria ser interessant articular un mecanisme transversal semblant al que s'ha emprat per recollir dades sobre la inserció laboral dels graduats, que, per cert, és un dels indicadors més sol·licitats pels estudiants que volen cursar uns estudis.

Finalment hi ha la qüestió de l'elaboració dels informes de seguiment. Algunes universitats han demanat que s'estructuri un format per a la seva elaboració. Si bé és important disposar de formats útils, el substancial és que la universitat disposi d'eines adequades tant per a la documentació d'inconsistències que pugui haver-hi en la seva oferta, com per a la presa de decisions de caràcter intern.

Com que els ensenyaments compten amb el segell de l'oficialitat com a garantia de la seva qualitat, és imprescindible que aquests informes de seguiment puguin estar a la vista de les agències, en aquest cas d'AQU Catalunya, que representen els interessos de la societat, però que també poden oferir accions d'acompanyament a la superació de les debilitats detectades.

Citem, finalment, una interessant recomanació dels estàndards europeus referida als mecanismes externs de garantia de la qualitat, que ens diu que sempre que sigui possible, cal aprofitar els resultats de les activitats d'assegurament intern de les institucions. És aquí on AQU Catalunya hauria de promoure l'adequat funcionament dels sistemes interns de garantia de la qualitat (SIGQ) i dels seus productes, com ara els informes de seguiment.

Des d'una altra perspectiva encara inexplorada, els informes de seguiment podrien donar suport al reconeixement extern, encara pendent, d'aquells casos en què hi ha una superació notable dels estàndards de qualitat.