Publicació bimestral d'AQU Catalunya

67

Juliol 2013

L'any 1996 el Govern de Finlàndia creà el Consell (independent) d'Avaluació de l'Ensenyament Superior, que coincidí amb el moment en què Catalunya va establir, per acord del Govern de Catalunya i de les universitats catalanes, el consorci Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya (avui AQU Catalunya).

De manera coincident, les agències de Catalunya i Finlàndia, juntament amb altres agències europees, es van unir per tal de fundar, l'any 2000, l'ENQA. Aquesta associació aplega, avui, 41 agències acreditades internacionalment que han estat impulsades per governs i/o universitats.

Els objectius d'aquestes agències europees, sota el paraigua de l'ENQA, van ser ambiciosos, atès que tot preservant la riquesa que proporciona la diversitat nacional dels diferents sistemes universitaris es desenvolupaven metodologies comunes d'assegurament i millora de l'ensenyament universitari.

L'adopció de les directrius i els estàndards europeus per a l'assegurament de la qualitat, concebuts amb la cooperació de les universitats i els estudiants europeus, ha estat una fita important en aquest camí. Aquests estàndards s'han adreçat directament a promoure la qualitat dins de cada país, però és evident que de retruc han reforçat la protecció d'uns usuaris que presenten un accent cada cop més internacional.

Assumint la dificultat de fer previsions de futur en l'àmbit de la garantia i la millora de l'ensenyament superior, s'entreveuen tres possibles moviments a escala europea:

1. El primer moviment va en la línia d'una major dimensió europea en els sistemes d'assegurament de la qualitat. Veurem properament un sistema europeu d'acreditació de la qualitat de l'oferta formativa superior? Si les universitats europees i els estudiants així ho volen, succeirà. Actualment ja passa en alguns àmbits. En qualsevol cas, si Europa vol fer-se atractiva al món en l'àmbit de la formació universitària, aquest pas s'haurà de considerar atentament.
   D'altra banda, caldrà tenir en compte, també, l'evolució del mercat de treball per als graduats universitaris. És evident que els sectors públics de cada país han estat una peça clau en l'oferta d'ocupació adreçada a graduats universitaris nacionals. Moltes de les regulacions nacionals provenen d'aquesta realitat. Atesa l'actual conjuntura de restricció de pressupostos públics i creixent percentatge de població formada a la universitat, no està clar com se situarà l'ocupació dels graduats universitaris en el conjunt del mercat de treball. Si el sector públic nacional no és capaç de mantenir el ritme de contractació, algú haurà de prendre el relleu. Si això s'esdevé, caldrà escoltar atentament quines són les necessitats de les noves àrees creadores d'ocupació. En tot cas, si el terreny internacional pren nous protagonismes en la contractació de graduats universitaris, la idea d'acreditació europea en pot sortir reforçada.
2. El segon moviment pot portar-nos a una reducció dràstica en la intensitat dels processos d'avaluació, entenent que la tecnologia d'assegurament de la qualitat ja ha estat transferida i en molts casos incorporada per part d'un nombre important d'universitats. En altres paraules, les universitats que operin amb criteris associats a la cerca de l'excel·lència es guanyaran la confiança de les agències d'avaluació i del públic en general i, per tant, el seguiment de la qualitat dels seus processos es durà a terme amb menys esforç; probablement, a través de grans indicadors sistèmics: "La universitat que s'ha guanyat la confiança pública demostra fàcilment la qualitat dels seus serveis". En aquests casos caldrà pensar en mecanismes reguladors que facilitin nous espais per a la innovació.
3. Derivat dels dos pronòstics anteriors, el tercer moviment proposa una transformació de les agències nacionals en espais de trobada de les comunitats acadèmiques i dels grups interessats en la qualitat de l'ensenyament superior. En societats avançades com ho és la catalana, l'existència d'una agència que afavoreixi la participació dels estudiants, la comunitat educativa o els sectors productius en la interpretació del concepte de qualitat aplicat a la formació superior és clau, i fer-ho en constant diàleg amb estàndards i expectatives internacionals és imprescindible per al foment i la conservació de l'excel·lència a les universitats catalanes. En aquest paper de moderador, les agències tenen molt camp per córrer. Existeixen reptes interessants, com la millora de marcs de qualificacions, el perfeccionament d'eines d'assegurament de la qualitat en nous àmbits de formació vinculats a l'ús de noves tecnologies i a l'aprenentatge al llarg de la vida i en ordenar el reconeixement en l'adquisició de competències fora de les estructures tradicionals.

Si l'escenari descrit anteriorment es fa realitat, caldrà veure com se situa Catalunya en relació amb els nous reptes. Les noves eines que es desenvolupen a Europa aposten per millorar la flexibilitat i l'agilitat dels processos d'assegurament de la qualitat, afavoreixen l'autoregulació des de les mateixes universitats, són més sensibles a les expectatives dels diferents actors (també internacionals), afavoreixen la participació de la societat i comencen a obrir-se a la innovació.