Jordi Riera i Romaní
Vicerector de Política Acadèmica i Adjunt al Rector de la Universitat Ramon Llull
El Reial Decret 420/2015, de 29 de maig, de creació, reconeixement, autorització i acreditació d'universitats i centres universitaris, va introduir la figura de l'acreditació institucional de centres d'universitats públiques i privades com a alternativa al model d'acreditació de títols universitaris oficials regulat en el Reial Decret 1393/2007.
Prenent com a base aquest nou Reial Decret, finalment, el proppassat 13 de març de 2018, es va publicar la Resolució de 7 de març de de la Secretaria General d'Universitats, per la qual es dicten les instruccions sobre el procediment de sol·licitud de l'esmentada nova “acreditació Institucional” de centres d'universitats públiques i privades, amb tots els beneficis que aquesta comporta una vegada assolida. Però no em vull entretenir aquí a parlar dels beneficis, que són públics i notoris si es llegeix el marc de llei, sinó que voldria compartir amb tots vostès una reflexió general vinculada.
Després d'onze anys de formalització i construcció d'un autèntic nou Espai europeu d'educació superior, que ha posat el focus en la transparència i rendiment de comptes a la societat del sistema universitari europeu, la transferibilitat i el reconeixement entre països dels assoliments dels aprenentatges universitaris en base a competències, i la ferma i decidida implantació general de polítiques de qualitat acadèmica-docent de caràcter ex ante, durant i ex post, crec que hem arribat a un moment important i transcendent d'aquest procés.