Publicació trimestral d'AQU Catalunya

90

Juliol 2018

El Reial Decret 420/2015, de 29 de maig, de creació, reconeixement, autorització i acreditació d'universitats i centres universitaris, va introduir la figura de l'acreditació institucional de centres d'universitats públiques i privades com a alternativa al model d'acreditació de títols universitaris oficials regulat en el Reial Decret 1393/2007.

Prenent com a base aquest nou Reial Decret, finalment, el proppassat 13 de març de 2018, es va publicar la Resolució de 7 de març de de la Secretaria General d'Universitats, per la qual es dicten les instruccions sobre el procediment de sol·licitud de l’esmentada nova “acreditació Institucional” de centres d'universitats públiques i privades, amb tots els beneficis que aquesta comporta una vegada assolida. Però no em vull entretenir aquí a parlar dels beneficis, que són públics i notoris si es llegeix el marc de llei, sinó que voldria compartir amb tots vostès una reflexió general vinculada.

Després d’onze anys de formalització i construcció d’un autèntic nou Espai europeu d’educació superior, que ha posat el focus en la transparència i rendiment de comptes a la societat del sistema universitari europeu, la transferibilitat i el reconeixement entre països dels assoliments dels aprenentatges universitaris en base a competències, i la ferma i decidida implantació general de polítiques de qualitat acadèmica-docent de caràcter ex ante, durant i ex post, crec que hem arribat a un moment important i transcendent d’aquest procés.

Certament, crec que estem davant de la primera gran oportunitat rellevant, després de tots aquests anys, per anar reduint l’impacte que ha pogut tenir la burocratització excessiva de la “qualitat” i la seva tecnocràcia guiada, emergida entorn de tots aquests processos tècnics-formals sovint massa envoltats d’acrònims —com el famós VSMA— els quals han fet sospitar negativament o o han fet patir en moltes ocasions una gran majoria de grups d’interès. Estic convençut que ni les agències de qualitat, com AQU Catalunya, ni el conjunt d’unitats de qualitat de les universitats catalanes, ni els vicerectorats competents en la matèria, han volgut allunyar-se durant aquest recorregut del desig d’implantació d’una autèntica cultura de la qualitat d’arrelament profund, efectiu, sostenible i no merament tecnocràtic, malgrat que en alguns moments hagi pogut semblar tot el contrari.

És ara doncs que, si som capaços de situar aquestes polítiques i accions de seguiment i millora de la qualitat el més a prop possible del lloc on “passen les coses”, és a dir, dels centres universitaris i de la seva quotidianitat més real i efectiva, les directrius i els processos vinculats de seguiment de la qualitat acadèmica-docent del centre poden esdevenir cada dia menys complicats i més útils com a resultat d’una autenticitat de tot el sistema més gran, buscant en l’autonomia universitària i la responsabilització plena de les universitats un desplegament de la cultura de la qualitat i dels seus valors més elevat, i no pas el mer manteniment d’estructures de seguiment o acreditació de la qualitat massa sovint alimentades en les desconfiances interinstitucionals o el paternalisme jerarquico-administracional dels processos.

Poder, doncs, optar per fi a l’acreditació institucional, en el moment en el qual els centres universitaris ja poden demostrar un cert bagatge intern més cultural que tecnocràtic, amb la majoria dels seus títols oficials ja acreditats i amb un “sistema de garantia interna de la qualitat” de centre prou estable, real i efectiu, capaç de tancar cercles, és i serà una de les millor notícies que ens podíem donar entre tots. En el nostre cas, la Facultat d’Educació Social i Treball Social-Pere Tarrés ja ha assolit aquesta fita —és el primer centre acreditat de Catalunya— i estem en disposició plena de seguir acreditant-nos centre a centre, pas a pas, cap a aquest nou estadi més esperançador i sostenible per a tots els implicats.