Publicació bimestral d'AQU Catalunya

47

Març 2010

Article publicat al suplement Cultura del diari AVUI el dia 4 de febrer de 2010

Els qui ens hem passat la vida entre professors i investigadors sabem que difícil és valorar la feina de cada un, sobretot quan n'hi ha més d'un per a una sola plaça. La decisió no sempre és prou clara o fonamentada, però també implica molt de temps. Es necessiten grans quantitats de persones dedicades a aquesta feina i, alhora, criteris ben establerts per evitar l'arbitrarietat. En les ciències anomenades dures o pures o exactes els criteris acostumen a ser indirectes i quantitatius: indirectes vol dir que l'avaluador no veu directament la producció exhibida per la persona que ha de ser avaluada i que se serveix d'indicis, els més importants dels quals són el lloc on es fa la publicació (revista local o internacional, etc.), la llengua en què s'expressa (avui l'anglès és el rei gairebé absolut) i l'impacte causat en el cercle dels entesos; i quantitatius vol dir fonamentalment si una publicació és citada tres vegades o vint o cap. Però les humanitats (geografia, història de l'art, filosofia, filologia amb traducció) i les ciències socials (educació, ciències polítiques, economia i empresa, sociologia, psicologia, dret, biblioteconomia, comunicació) han anat fins ara un bon tros a remolc de les primeres, cosa que els ha creat uns perjudicis i un malestar creixents.

Per això la setmana passada AQU Catalunya (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya) va patrocinar unes jornades sobre "L'avaluació de la recerca en humanitats i ciències socials" on es van inscriure prop de quatre-cents professionals. No citaré noms de ponents i conferenciants, que no faria res més. Els actes van estar objectivament ben preparats i se'n van treure unes conclusions clares. Els organitzadors van dir que la voluntat era de "canviar el que calgui" i de defensar aquestes àrees del coneixement com a estrictament essencials en la vida actual de la humanitat.

Partint dels criteris de les ciències pures, vet aquí els principals problemes detectats en aquests altres camps. D'una banda, si aquelles ciències (la matemàtica, la física, una bona part de la medicina, etc.) són universals (en parlen de manera semblant un japonès i un francès), aquestes altres (com ara les literatures catalana, gallega, basca) estan més o del tot condicionades a un espai concret; i, d'una altra banda, això mateix compromet aquestes segones amb una llengua concreta que no té el poder de l'anglès: com s'ha de publicar sinó en català i on s'ha de publicar sinó a l'Anuari Verdaguer, revista "local", un bon article sobre Verdaguer? Encara hi ha un altre inconvenient: en ciències pures es valora principalment l'article de revista, i es considera de poc o cap valor un manual, una monografia; en canvi, en les nostres disciplines, el llibre té un valor i una repercussió molt diferents: pensem només, en lingüística, en la repercussió de Cours de Saussure (1916), de Syntactic structures de Chomsky (1957) o, en la nostra parcel·la, del Diccionari dels verbs de Ginebra i Montserrat.

Conclusions: a) Calen criteris clars d'avaluació. b) El llibre és peça bàsica. c) Necessitem un procediment mixt, indirecte però també directe: que l'avaluador s'encari personalment amb les publicacions. d) Que l'avaluació no arribi a condicionar del tot la tasca i la llibertat dels investigadors (sembla que podríem esllavissar-nos cap aquí). e) La investigació té en aquests camps un valor científic però també social (compromís amb l'ambient). f) Cap discriminació per qüestió de llengua o de tema (hi ha, per exemple, sistemes jurídics propis d'una comunitat). g) L'establiment d'un catàleg de revistes i d'editorials fiables és un dels grans temes pendents. I AQU Catalunya diu que no els correspon a ells de solucionar-lo.