Publicació bimestral d'AQU Catalunya

55

Juliol 2011

A hores d'ara és difícil trobar algú que s'atreveixi a posar en qüestió, de manera oberta i radical, la necessitat d'avaluar l'activitat acadèmica i de fer-ne un seguiment sistemàtic i transparent. Ara bé, una cosa és que ningú no s'hi oposi, i una altra de ben diferent és que no ens dediquem, primer, a fomentar la desconfiança general sobre la utilitat final del procés; segon, a posar pegues als sistemes que ho han de permetre, i tercer, que tinguem mecanismes per prendre les decisions que es deriven de l'anàlisi i les propostes compromeses, i que els implicats no ens facin cap cas. Deixo de banda els dos primers tipus de resistències, que tenen a veure amb una certa cultura –incultura– de treball a les institucions públiques i que mereixerien una consideració extensa específica, i passo directament a l'experiència pròpia en l'elaboració de l'informe de seguiment i a les virtuts i límits que hi he observat.

L'experiència de la nostra Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia a l'hora de fer el primer informe de seguiment corresponent al primer curs dels nous graus de Ciència Política i Gestió Pública i de Sociologia, i de tots els màsters que depenen de nosaltres, he de dir que és bona, o molt bona, en el primer tram del procés: és a dir, en la seva elaboració. Per nosaltres, la voluntat de fer transparents els principals problemes de l'organització docent no era nova, i ja havíem fet diversos exercicis previs i els havíem posat a debat públic per mitjà del nostre butlletí adreçat a tota la comunitat, en les jornades anuals específiques de reflexió docent que ja fa temps que organitzem, en convocatòries extraordinàries de la Junta de Facultat i fins i tot, posteriorment, hem creat una Comissió de Qualitat específica. De manera que el fet de trobar un instrument pautat i formal per seguir aprofundint en els objectius de millora docent no ha significat cap xoc, sinó una nova via de canalització d'una preocupació antiga. I, en aquest sentit, en cap moment no vam tenir la sensació d'un rendiment de comptes cap amunt –UAB i AQU Catalunya–, sinó d'una nova oportunitat de fer visibles les nostres preocupacions cap avall, és a dir, cap a la comunitat docent i discent.

Pel que fa als indicadors proposats pel protocol de l'informe de seguiment, en la mesura que són els estàndards, que segueixen processos estrictes d'elaboració i que, per tant, a més de fiables, permeten ser comparats amb altres titulacions, ens van semblar perfectament adequats als objectius proposats. En realitat, ja són els mateixos amb els quals havíem treballat per iniciativa pròpia a partir de la base de dades de la UAB. Potser no estaria malament que els mateixos centres tinguéssim l'oportunitat d'afegir-hi alguna altra dada. Per exemple, a la UAB, seria interessant l'anàlisi de l'origen territorial i del lloc de residència de l'estudiantat, dades que tenen una importància notable en la detecció de problemes específics d'organització horària, de les condicions personals de treball, etc. Tampoc no s'haurien d'excloure altres dades, com ara la dedicació a alguna activitat laboral –i la seva veritable naturalesa i extensió– simultània amb els estudis o els informes sobre la inserció professional posterior. Però, en aquests casos, és cert que les dades disponibles encara són parcials, irregulars i no sempre prou fiables.

En canvi, el treball de reflexió sobre l'avaluació qualitativa va ser relativament fàcil per la raó abans esmentada: és un exercici que ja s'havia fet a diverses instàncies de la Facultat. El paper actiu dels coordinadors de grau i de màster, discutit amb les comissions respectives, la col·laboració del PAS i la síntesi de tot plegat a càrrec de la vicedegana d'Afers Acadèmics van donar lloc a un informe gens artificiós, molt madurat i realitzat dins del termini fixat per la UAB. La detecció dels problemes va ser feta amb consens, les propostes d'intervenció, molt meditades i l'atribució de responsabilitats, clara. La presentació de l'informe a la Junta de Facultat no va donar lloc a cap canvi i va permetre fer visible la informació allà on calia sotmetre-la a consideració. L'informe es va revelar, doncs, molt útil, i ho serà encara més a l'hora d'avaluar l'execució dels compromisos presos i l'evolució de les dades disponibles.

Tanmateix, precisament per la satisfacció que em produeix el treball altament compromès de tot el meu equip, he de confessar una profunda incomoditat en relació amb la capacitat que tenim per actuar en conseqüència i a l'altura dels objectius que es deriven d'aquest tipus d'exercicis. Si no es vol que es converteixin en una rutina anual en què fàcilment es desenvolupin les astúcies nominalistes que progressivament desresponsabilitzin la institució a l'hora de prendre decisions rellevants i efectives, en l'establiment de prioritats i en l'atribució de responsabilitats, cal que els correspongui prou autoritat per executar els compromisos. I aquí és on la bona voluntat inicial de què he parlat no es correspon amb les possibilitats reals que tenim de dur-les a bon terme.

Els obstacles, dit en termes molt generals, són de dues menes. Un, la dificultat enorme de fer extensiva la reflexió derivada de l'informe de seguiment al conjunt de la comunitat docent. De fet, hi ha una col·laboració efectiva dels responsables i les comissions corresponents, però tot plegat no passa d'implicar-hi una vintena de persones, entre estudiants, PAS i PDI. La presentació a la Junta hi afegeix algunes persones més que en queden informades –la majoria de les vint anteriors també en formen part–, però són clarament insuficients respecte del gruix de més de 150 professors i professores que haurien de participar de la preocupació general pels resultats docents i les propostes que s'hi han definit.

El problema és greu, perquè va més enllà de l'eficàcia de l'informe de seguiment i té a veure amb l'altre obstacle que ara esmentaré. I és que, en segon lloc, l'obstacle que impedeix que un exercici com ara l'informe de seguiment tingui totes les bondats que se li suposen és el de l'autoritat de l'equip de deganat per incentivar una actuació més responsable i implicada del conjunt de la comunitat acadèmica en els projectes generals de la Facultat.

En definitiva, cal disposar d'estratègies de comunicació per cohesionar la comunitat entorn de projectes de millora com els que permeten desenvolupar els informes de seguiment, però per damunt de tot caldria disposar de mecanismes eficaços de gestió per tal que, especialment el professorat, se sentís implicat en el futur de la Facultat i participés no tan sols en l'elaboració de les anàlisis, sinó sobretot en l'aplicació de les decisions preses en els nivells de govern tant de la UAB en general com del seu centre en particular.

La meva impressió és que l'informe de seguiment serà de molta utilitat des del punt de vista del rendiment de comptes. En canvi, tinc dubtes més seriosos sobre la meva pròpia capacitat per aconseguir la complicitat de totes aquelles persones que han de contribuir a atènyer les millores que l'informe de seguiment proposa.