M’agradaria aprofitar aquest potent joc d’imatges per plantejar aquesta idea: els marcs legals estatals que regulen les acreditacions de titulacions i centres són el drac guerxo del mapa de la qualitat de l’EEES. A primer cop d’ull no estan, o estan en la foscor (n’hi ha prou de pensar que en les avaluacions a què ens sotmetem les agències europees només espurnegen els ESG!); i, tanmateix, xopen, com aquesta pluja fina dels paisatges de Leonardo, les descripcions i anàlisis, calant fins als ossos de les nostres avaluacions. Funcionen així com el drac guerxo de Walcott, i d’això en sap una mica ENQA quan, obstinadament, recomana als ministres de l’EHEA l’adopció de marcs legals amigables i flexibles. El mapa de colors que fem servir per mostrar els avenços en el compliment dels ESG és, alhora, una anatomia subjacent de venes (veins) i descamacions (flaking) normatives.
Posem com a exemple el Reial decret 822/2021. Es tracta d’una norma que empra, tant en l’exposició de motius com en la part dispositiva, un llenguatge d’innovació i, fins i tot, gairebé de ruptura amb la tradició normativa anterior: «societats en mutació permanent», «mutació d’ensenyaments», «digitalització», «confiança de la comunitat», «flexibilitat», «transformació de formes d’aprenentatge», etc. Aquests enfocaments i objectius es plasmen, a més a més, en la creació de figures legals avançades o fins i tot inèdites: estructures curriculars específiques, menció dual, itineraris acadèmics oberts, formació permanent, microcredencials, reformulació dels resultats d’aprenentatge, incorporació del European Approach, etc. Aquestes bones addicions de matèria nova són doblegades o enriquides en el pla de la qualitat, pel que la norma denomina «replantejament procedimental», «simplificació dels processos administratius i la documentació necessària» o «focalització en el nucli del projecte acadèmic formatiu».
Aquest doble dispositiu és realment encomiable: el drac contempla realitats noves i, en lògica conseqüència, es dota d’un sistema nerviós més àgil i ràpid.
Ara bé, aquí pensem que hi ha un cert perill, o millor un problema d’aplicació, de desenvolupament, que de nou el poema ens ajuda a enunciar: a la llauna que està recolzada al costat de la paret, la llum de la cultura europea detecta Chardin o la brillantor color cervesa de Vermeer; però potser és un regal encara més gros veure les coses tal com són: «No art. Only the gift / to see things as they are, halved by a darkness / from which they cannot shift».
A parer nostre, el do de veure les coses com són es manifesta sobretot en aquesta segona bateria d’idees clau, les que fan referència i regulen la simplificació de procediments i la consegüent modificació dels protocols de qualitat. Els mecanismes previstos pel legislador per assolir aquesta simplificació són fonamentalment dos: d’una banda, portar a col·lació la figura de l’acreditació institucional, regulada per un altre reial decret (el 640/2021), cosa que permet residenciar realment els processos més senzills en els centres acreditats; i, de l’altra, recórrer a l’instrument expeditiu de l’escurçament de terminis. Tots dos mecanismes són lògics i poden ser eficaços. Però, com que les coses són com són i estan partides per una foscor de la qual és difícil escapar (almenys si seguim Walcott), pensem que l’èxit d’aquestes mesures de reconnexió amb l’acreditació institucional i d’escurçament dels terminis administratius dependrà en gran manera de la capacitat del sistema per, d’una banda, implementar un model avançat de reacreditació institucional i, de l’altra, dinamitzar —o si més no suscitar— la pietat de la nostra burocràcia.
No cal dir que la citada expressió «capacitat del sistema» interpel·la —competències, imaginació tècnica, benchmarking— les agències de qualitat.
En aquest sentit, tenim la impressió que una visió dinàmica per part del mapa estatal de la qualitat (si entenem, per exemple, que els protocols de desenvolupament del Reial decret 822/2021 no són només versions actualitzades o millorades d’uns protocols preexistents i, en conseqüència, tributaris del Reial decret 1393/2007, sinó criteris orientats a una educació en mutació que recauen sobre ensenyaments o centres amb un llarg recorregut en qualitat) resulta especialment important en aquest moment. Els temps reclamen a les agències lucidesa, és a dir, la condició per avançar equilibradament: «The light creates its stillness».