Publicació trimestral d'AQU Catalunya
AQU Catalunya vol seguir impulsant l’acreditació institucional i, per això, proposarà al proper Consell de Govern un nou marc per a la millora de la qualitat institucional del SUC que serveixi de guia en els processos d’avaluació.
La Llei orgànica 2/2023, de 22 de març, del sistema universitari (LOSU), la llei de rang màxim que regula les universitats a Espanya més recent, constitueix, en molts sentits, una ocasió no del tot aprofitada per a la modernització necessària del sistema d’organització, governança i autonomia de les universitats que afecta directament les universitats catalanes. Sense restar mèrit a algunes de les disposicions liberalitzadores que incorpora, com ara l’avenç en l’equiparació entre professorat funcionari i contractat, segueix sent una llei que intervé excessivament —i, de vegades, de manera innecessària— en l’organització de les universitats i que consagra un model únic d’institució educativa universitària basat exclusivament en la universitat investigadora. Això fa que sigui un cas excepcional a Europa i a totes les economies avançades, farcit de disposicions o instruccions sobre l'actuació de les universitats que no van acompanyades de cap indicació per saber com se’n pot fer el seguiment ni quins efectes tindria un incompliment eventual.
En aquest sentit, són significatives les referències de la LOSU a l’obligació de retre comptes pel que fa a l’ús de mitjans econòmics i materials i de recursos humans; a la continuïtat en la distinció, també innecessària en el fons, entre titulacions oficials i titulacions pròpies; a la insistència en la interdisciplinarietat i multidisciplinarietat de l’activitat investigadora; a la crida a la cooperació, coordinació i participació, amb tot un títol propi, el V, així com als títols VI i VII sobre societat i cultura i internacionalització del sistema universitari. Excepte en el cas de les titulacions oficials, per al qual sí que es fa una regulació específica, en tots els altres casos esmentats es fa alguna mena de declaració de principis o d’obligatorietat sense cap més desenvolupament. Aviat farà dos anys de l’aprovació de la LOSU: quin efecte real han tingut aquests títols en l’activitat de les universitats? Qui ha pogut comprovar o ha mesurat el nivell d’internacionalització o d’interdisciplinarietat de la recerca? En definitiva, es tracta de declaracions sobre el que caldria que ocupés i preocupés les universitats que no estan connectades a cap mecanisme d’avaluació i seguiment.
Al mateix temps, la LOSU fa un esment molt tímid sobre l’acreditació institucional, en els apartats 4 i 5 de l’article 5, per dir que l’ANECA i les agències autonòmiques en són responsables i que el govern de l’Estat ha de regular el procediment i les condicions per a l’acreditació institucional, basada en el reconeixement de la capacitat de la universitat per garantir-ne la qualitat acadèmica. De fet, ja hi ha una regulació vigent a partir de l’article 14 del Reial decret 640/2021, de 27 de juliol, de creació, reconeixement i autorització d’universitats i centres universitaris, i acreditació institucional de centres universitaris, que regula tot allò que té a veure amb la sol·licitud de l’acreditació institucional, els requisits que els centres universitaris han de complir per obtenir-la i el procediment en si mateix. També hi ha una resolució de la Secretaria General d’Universitats (2022), per la qual es dicten instruccions sobre el procediment per a l’acreditació institucional de centres d’universitats públiques i privades, i es publica el Protocol per a la certificació de sistemes interns de garantia de qualitat dels centres universitaris i el Protocol per al procediment d’avaluació de la renovació de l’acreditació institucional de centres universitaris, aprovats per la Conferència General de Política Universitària.
Tot plegat transmet clarament una imatge de desconnexió que és negativa per al desenvolupament progressiu d’una cultura de la qualitat que desemboqui, precisament, en l’acreditació institucional no tan sols dels centres sinó també de les universitats mateixes. Per una banda, tenim procediments i protocols burocratitzables, basats gairebé exclusivament en l’activitat docent i, per l’altra, manifestacions sobre tot allò que haurien de desenvolupar les universitats en tots els àmbits d’actuació en l’exercici de la seva autonomia.
Al darrer curs organitzat per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo i la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) sobre reptes i oportunitats en la implantació de la LOSU, el secretari general d’Universitats va anunciar la voluntat de revisar, precisament, el Reial decret 640/2021. Aquesta és una gran oportunitat per omplir el buit entre les declaracions poc efectives de la LOSU i la pràctica de l’acreditació institucional i, així, fomentar-la sòlidament com a pilar de l’assegurament de la qualitat.
Efectivament, l’acreditació institucional —ara només de centres però a la llarga d’universitats— hauria de preveure tot allò que assenyala la LOSU com a elements necessaris de l’activitat universitària: la qualitat dels ensenyaments, però també de l’activitat investigadora, l’adequació del personal docent i investigador, però també de l’organització, de l’assignació de recursos, de la relació amb la societat, de les actuacions en internacionalització, del retiment de comptes...
Una acreditació amb aquestes característiques permetria, també, fer decaure una de les altres singularitats espanyoles en el panorama internacional: la distinció entre titulacions oficials i titulacions pròpies. L’acreditació institucional podria ser el camí per reconèixer l’oficialitat de qualsevol grau o màster programat per les universitats i dotat i impartit adequadament. En definitiva, el procés d’autorització de qualsevol grau o màster (ja no caldria especificar-ne l’oficialitat) hauria d’assegurar el nivell formatiu (descriptors de Dublín), l’assignació i disponibilitat de recursos humans i materials adequats i la justificació social i econòmica.
En tot cas, mentre no hi hagi una revisió del Reial decret 640/2021, ens hi hem d’ajustar. Tot i així, AQU Catalunya vol seguir impulsant l’acreditació institucional i, per això, proposarà al proper Consell de Govern un nou marc per a la millora de la qualitat institucional del sistema universitari català que serveixi de guia en els processos d’avaluació i que, en la mesura del possible, incorpori alguns dels elements assenyalats, de manera que ofereixi un context reconegut internacionalment a través del qual es pugui evidenciar la qualitat dels programes formatius oferts en el sistema universitari català i de les mateixes institucions.