AQU Catalunya, una de les primeres agències de qualitat que es van establir a Europa, va constituir, en el moment de la seva fundació, l’any 1996, una iniciativa extremadament innovadora. Un orgull per a Catalunya. En el seu 30è aniversari, és obligat començar felicitant els que van tenir la visió i l’energia per impulsar-la. I per fer-ho tan bé. Ho sintetitzo amb un pensament per a Josep Grifoll Saurí, que ens va deixar ben jove.
A continuació, ofereixo tres comentaris sobre per què i com la Llei d’universitats de Catalunya (LUC), aprovada l’any 2003, va incorporar AQU Catalunya com una peça central de l’arquitectura universitària catalana.
En primer lloc, en aquells anys (AQU Catalunya ja en feia set que existia) ja era cosa ben entesa entre nosaltres que la qualitat universitària —sobretot pel que fa al què i el com de la formació que s’hi imparteix— necessitava una dedicació permanent i col·lectiva dels agents del sistema. A més, calia fer-ho respectant l’autonomia universitària i amb eficàcia. Afortunadament, no havíem d’inventar res: amb AQU Catalunya ja disposàvem d’una institució —un consorci— amb experiència i amb la participació de totes les universitats i de la Generalitat. Afegeixo que disposar de l’Agència ens va permetre aprofitar bé les noves possibilitats que oferia la Llei orgànica d’universitats (LOU), aprovada un any abans de la LUC. En efecte, la LOU va obrir l’estructura de titulacions de les universitats en passar d’un model de catàleg —el Ministerio estableix un conjunt de titulacions i en defineix el contingut— a un model de registre, en què són les universitats les que defineixen titulacions. Va ser un canvi transcendent, perquè va promoure la innovació i l’exercici de l’autonomia. A AQU Catalunya se li va girar feina. Per a mi això, que és permanent, té molt més valor que l’inconvenient que pot suposar un cert grau de confusió en la multiplicació de les portes d’entrada a la universitat (els graus). Estic segur que això evolucionarà en la bona direcció, entre altres raons perquè tenim en AQU Catalunya una agència perfectament preparada per a tasques complexes.
En segon lloc, la LOU crea l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA) però admet agències autonòmiques. És dubtós que això hagués passat si no fos perquè AQU Catalunya ja tenia sis anys, havia estat pionera a Europa i estava molt ben connectada (fundadora de la European Association for Quality Assurance in Higher Education, l’ENQA, l’any 2000) a les altres agències primerenques de diferents estats i regions europees (els flamencs també en tenien). Era evident, doncs, que calia reforçar AQU Catalunya incorporant a la LUC la seva institucionalització i la definició de la seva missió. I així és com l’Agència va passar de consorci a entitat de dret públic de la Generalitat. O ho fèiem o AQU Catalunya hauria estat en situació de desavantatge envers ANECA i també quant a la interlocució amb els seus paral·lels europeus.
I en tercer lloc, la LOU també va representar un pas endavant en el desmuntatge del sistema clàssic d’oposicions, incloses les proves a Madrid. Es tractava d’una herència de quan el sistema universitari espanyol va ser concebut basant-se en cossos de funcionaris definits per professions (les togues tenen colors per professions, no per universitats). El cos de funcionaris al qual pertanyia el professor era més important que la universitat on exercia. I, en contradicció amb el principi d’autonomia universitària, la selecció de professors la feia el cos, no la universitat. Però, així i tot, la LOU va voler mantenir-ne un residu, un testimoni del que havia sigut, en la forma dels requisits d’acreditació del professorat. Fet això i encomanada la tasca a ANECA, tornava a ser evident la conveniència que aquesta tasca també es pogués dur a terme des de les autonomies. Ho vam considerar però aviat ens vam adonar que no era realista establir una agència d’acreditació del professorat, i vam assignar la feina a AQU Catalunya.
Sempre he pensat que la tasca d’acreditació de titulacions i la d’avaluació de currículums individuals no generen sinergies entre si, i més valdria que AQU Catalunya es pogués concentrar en la primera. No obstant, he de confessar que aquesta opinió està condicionada per una reserva més de fons: no crec que l’acreditació externa del professorat sigui apropiada, perquè entra en conflicte amb el valor superior de l’autonomia universitària. A parer meu, pel que fa a la selecció del professorat, un bon sistema universitari ha de recollir, d’una banda, la responsabilitat exclusiva de les universitats en la selecció del professorat, i, de l’altra, un bon sistema d’incentius que les portin a optar per la qualitat.
Els meus millors desitjos per als propers 30 anys!
.jpg)