Publicació bimestral d'AQU Catalunya

65

Març 2013

Enguany celebrem el desè aniversari de la posada en marxa del programa d'avaluació de la docència a les universitats catalanes. És, doncs, un bon moment per fer balanç i reconèixer la important tasca duta a terme per tots els agents (vicerectorats, unitats tècniques, instituts de ciències de l'educació, comissions d'avaluació de les universitats i de l'Agència, etc.).

En aquest període de temps s'ha fet una feina considerable: totes les universitats catalanes, tant les públiques com les privades, s'han dotat d'instruments d'avaluació (manuals) que han estat validats per AQU Catalunya i, en les successives convocatòries anuals d'avaluació, s'han fet més de 10.000 avaluacions de professorat. Malgrat les reserves que hi pugui haver, ja no es qüestiona la necessitat d'avaluació de l'activitat docent.

De fet, a banda de complir la normativa (LUC, LOMLOU), disposar de metodologies acreditades d'avaluació de la docència ens permet complir els estàndards europeus de qualitat. Així mateix, l'experiència catalana ha estat un referent per a la posada en marxa en l'àmbit estatal del programa DOCENTIA.

Quan al final dels anys noranta AQU Catalunya era la cara amable del sistema universitari, bàsicament perquè fèiem avaluacions orientades a la millora i no avaluàvem persones, sempre apareixien moltes propostes de millora relacionades amb la docència (predomini de les classes magistrals, necessitat de reforçar l'atenció tutorial, etc.), i aquesta era una dimensió que teníem clar que calia millorar.

L'any 2002 el Consell Interuniversitari de Catalunya va aprovar el document Criteris generals per a l'avaluació docent del professorat de les universitats públiques catalanes, a partir del qual l'Agència va elaborar la Guia per al disseny i la implantació d'un model institucional d'avaluació docent del professorat a les universitats públiques catalanes. Posteriorment, el 2003, AQU Catalunya va fer públic el document Criteris mínims per superar l'avaluació dels manuals docents, l'objecte del qual era, d'una banda, establir els criteris mínims necessaris perquè les universitats obtinguessin la certificació dels models d'avaluació docent del professorat i, de l'altra, establir els criteris mínims perquè els professors poguessin obtenir una avaluació positiva de la docència.

La "pastanaga" del complement docent autonòmic va ser l'excusa perfecta per posar en marxa un programa innovador, de caràcter voluntari, respectuós amb l'autonomia universitària. Així, l'avaluació la fa la mateixa universitat, però les "regles del joc", que són comunes per a totes les universitats, les estableix AQU Catalunya i el Govern, a proposta del Consell Social de cada universitat que paga el complement docent. El complement autonòmic, tanmateix, també ha estat un factor que sovint ha distorsionat l'orientació dels manuals d'avaluació docent, atès que no han prioritzat altres finalitats.

Per fer el balanç, però, la qüestió clau és saber si la docència a les nostres universitats ha millorat significativament gràcies al programa de suport a la docència. En el cas de la recerca, disposem d'indicadors objectius que ens permeten afirmar que la universitat catalana ha millorat en qualsevol dels indicadors objectius que triem (per exemple, nombre de professors acreditats, sexennis concedits, articles indexats, llibres, captació de fons competitius, etc.). Ara bé, en el cas de la docència, mesurar l'impacte és més complex i demana la participació dels principals agents implicats, especialment professorat i alumnat. En tot cas, fent bona aquella frase que diu que "allò que no s'avalua es devalua", podem afirmar que disposar de metodologies contrastables d'avaluació de la docència és un pas imprescindible per a la millora docent.

És cert que, dels resultats de les successives convocatòries, se'n desprèn que més del 90% del professorat avaluat obté un resultat favorable. De fet, la discriminació es produeix en el moment de presentar-se a l'avaluació. Així, hi ha un percentatge significatiu de professors que, tot i poder-se presentar, opten per no fer-ho, la qual cosa demana fer una anàlisi aprofundida sobre les causes. De tota manera, s'ha assolit l'objectiu que el complement docent autonòmic no fos universal. Podeu consultar-ne les dades a http://www.aqu.cat/professorat/merits_docencia/index.html.

Els reptes els podem plantejar des d'una triple perspectiva: la millora de les polítiques de professorat, la millora del mateix programa d'avaluació docent i, finalment, la integració dels programes.

En primer lloc, els manuals són instruments que poden donar resposta a altres finalitats més enllà de la concessió d'un complement econòmic, com ara les polítiques d'accés, formació, promoció i incentivació del professorat. En aquest context, també cal avançar en el "prestigi" dels trams docents. De la mateixa manera que els sexennis de recerca han passat de ser un complement de productivitat a ser un indicador emprat en molts processos, els trams docents es poden incorporar en la política universitària com un indicador més.

En segon lloc, el programa de suport a la docència pot millorar, per exemple, donant més feedback a les persones avaluades i reforçant el caràcter formatiu de l'avaluació. Sovint el professor rep una carta d'una autoritat acadèmica en què li comunica que la seva docència ha estat satisfactòria, però sense cap altra informació addicional. També és el moment d'incorporar plenament l'alumnat en el si de les comissions d'avaluació. En aquest sentit, podem trencar falsos mites estesos entre el col·lectiu d'estudiants, com ara que les enquestes professor/assignatura no serveixen de gaire. Més enllà de les enquestes, hi ha altres mecanismes per obtenir el punt de vista de l'alumnat, com són les avaluacions diferides o focus group, que es poden incorporar als models existents.

Pel que fa al professorat, hi ha qui considera que l'avaluació docent és excessivament burocràtica i que això d'omplir papers i fer un autoinforme és una pèrdua de temps. Ara bé, dedicar, un cop cada cinc anys, un espai de temps a reflexionar sobre la docència, no és el mínim que se li pot demanar a un professional de la docència? En aquest sentit, cal destacar la important feina realitzada en l'àmbit tècnic per fer com menys feixuga millor aquesta fase de l'avaluació. Les aplicacions desenvolupades a les nostres universitats han estat "copiades" per altres universitats de la resta de l'Estat.

Un altre aspecte que hem de millorar és la capacitat de discriminació dels manuals. El sistema està madur perquè sigui possible distingir millor la qualitat de la docència no tan sols en dues categories (apte / no apte), sinó en més, de manera que sigui possible identificar i reconèixer, com ja es fa en algunes universitats, la docència excel·lent. Així, també és important trobar espais per compartir bones pràctiques avaluatives.

Finalment, el tercer repte és la integració dels programes de suport a la docència que promou AQU Catalunya, com ara els programes AUDIT o DOCENTIA, en el Marc per a la verificació, el seguiment, la modificació i l'acreditació de títols.