I això es va fer consensuant dues eines ben conegudes: l’estructura dels estudis en tres cicles (grau, màster i doctorat), basats en competències, i els ECTS (European Credit Transfer System), que faciliten el reconeixement mutu i, per tant, l’assoliment dels objectius inicials.
Tanmateix, poques vegades es recorda una tercera eina de Bolonya, molt rellevant: els ESG (European Standards and Guidelines for Quality Assurance), és a dir, els sistemes d’assegurament de la garantia de la qualitat, el marc per garantir el disseny, el desplegament, la millora i el reconeixement correctes dels títols universitaris.
Els ESG, al contrari que les dues eines anteriors, han esdevingut, en el cas de la cooperació internacional entre universitats per al desenvolupament i el disseny de programes conjunts internacionals, una frontera, de vegades insalvable, a causa de la diversitat de normatives en el seu desplegament a cada país.
Amb l’excepció honrosa dels programes interuniversitaris internacionals de màster sota el paraigua d’Erasmus Mundus, en què aquest paraigua els dota de certa simplificació en la tramitació, la resta d’iniciatives internacionals de títols conjunts eren, fins fa poc, el paradigma de la duplicitat i la desconfiança mútua, si se’m permet dir-ho així.
Per abordar aquesta problemàtica, l’any 2012 els i les ministres d’Educació, en reunió a Bucarest, acorden el desenvolupament d’un marc comú d’assegurament de la qualitat per als programes conjunts, l’anomenat European Approach, que està sent adoptat progressivament per les agències de qualitat d’arreu d’Europa. A casa nostra, AQU Catalunya ho recull a la Guide to ex-ante accreditation of joint programmes using the European Approach i al Protocol de reconeixement d’acreditacions ex ante i ex post del 2020.
L’experiència pilot de la Universitat Autònoma de Barcelona en l’European Approach ha estat un camí nou i desconegut, que hem recorregut, juntament amb AQU Catalunya i amb NVAO (Nederlands-Vlaamse Accreditatieorganisatie), per a la verificació d’un màster conjunt amb la Universitat de Leiden.
A fi d’analitzar els avantatges i les possibles millores d’aquest nou enfocament, dividiré el procés de verificació que hem dut a terme en dues parts: la generació de la documentació, consistent en la memòria del programa i el conveni, i l’avaluació duta a terme per les agències de qualitat i un comitè d’avaluació externa (CAE).
Pel que fa a la documentació, l’European Approach facilita que la memòria del títol sigui un document únic elaborat en conjunt i vàlid per a totes les institucions i agències participants. Així s’eviten les duplicitats que comporta que cada país elabori la documentació segons els requeriments nacionals.
Cal dir, però, que aquesta memòria és més extensa del que la normativa nacional recull, perquè s’han d’acomplir els estàndards consensuats en el protocol European Approach, i que, com que és en anglès, és obvi s’ha de traduir posteriorment per ser tramesa al Ministeri juntament amb la traducció del conveni.
En aquest punt de la documentació, caldria avançar almenys en la possibilitat de reconèixer l’anglès com a idioma de la documentació, i que la normativa estatal s’ajustés al marc de l’European Approach quant als estàndards a desenvolupar en la memòria.
Pel que fa al procés pròpiament dit d’avaluació, és on, al meu parer, rau el gran avantatge amb la incorporació d’un CAE mixt, amb representants de les diverses agències avaluadores, i una visita (virtual en el cas que ens ocupa) del CAE, amb audiències amb diferents agents implicats en la titulació.
Així doncs, es passa d’una relació “epistolar” lineal, mitjançant informes previs d’avaluació del CAE basats en la memòria lliurada, subjectes a interpretacions més o menys encertades, seguits d’al·legacions posteriors de la universitat coordinadora, també menys o menys encertades, a una veritable anàlisi interactiva, rica i amb possibilitat d’aportar-hi matisos, aclariments i debats sobre qualsevol aspecte que el CAE consideri, incloent-hi la perspectiva dels diferents agents i també de membres de les universitats participants.
Òbviament, el format virtual de la visita ha facilitat la participació variada i àmplia en les audiències, però a cost de reduir la seva calidesa i el contacte físic amb la realitat de les institucions. En properes experiències, s’haurà d’intentar aconseguir el difícil equilibri entre aquests dos aspectes.
Cal, doncs, encoratjar les institucions reguladores nacionals a seguir el camí iniciat per les agències de qualitat i incorporar aquest nou marc en les seves normatives i directrius, amb un reconeixement complet, per tal que l’objectiu amb què es va crear, la simplificació i el reconeixement mutu dels processos de qualitat en l’Espai europeu d’educació superior, esdevingui una realitat.
Citant el Dr. Alexander Fleming, que ara més que mai és en el pensament de tothom, “com més complex és el món, més complicat és assolir alguna cosa sense la cooperació dels altres”.