Publicació trimestral d'AQU Catalunya
Un mal entès principi d’igualtat deriva en normes uniformitzadores que amenacen innecessàriament les competències i capacitats de les universitats i de les administracions autonòmiques.
L’autonomia de les universitats a Espanya és molt limitada, com ho mostren reiteradament els indicadors del University Autonomy Scorecard que la European University Association (EUA) elabora des del 2011. A la quarta edició, publicada el 2023, el sistema universitari espanyol es troba al darrer quartil: 28è de 35 en autonomia organitzativa; 24è en autonomia financera; 27è en autonomia en polítiques de personal, i 19è en autonomia acadèmica. La Llei orgànica del sistema universitari (LOSU) ha representat la darrera oportunitat de modernització i, en gran mesura, és una oportunitat desaprofitada.
Les dificultats en l’elaboració i aprovació de la LOSU van acabar generant una llei conservadora, que no fa avançar l’autonomia universitària en els aspectes fonamentals recollits a l’Scorecard de l’EUA i que, al contrari, introdueix no pocs elements restrictius, amb un marcat esperit uniformitzador. Amb tot, el seu desplegament normatiu podria fer-se amb voluntat d’ampliar les cotes d’autonomia allà on fos possible. Però la impressió que transmeten les normes proposades per l’Administració de l’Estat és que es va en sentit contrari. Un mal entès principi d’igualtat deriva en normes uniformitzadores que amenacen innecessàriament les competències i capacitats de les universitats i de les administracions autonòmiques.
La Llei orgànica del sistema universitari (LOSU) ha representat la darrera oportunitat de modernització i, en gran mesura, és una oportunitat desaprofitada.
Ara tenim damunt la taula dues propostes del govern de l’Estat que recorden massa allò que s’atribueix a Romanones davant les Corts: "Hagan ustedes las leyes y déjenme a mí hacer los reglamentos", i que serveixen per il·lustrar la situació.
En el projecte de Reial decret que modifica el Reial decret 640/2021 i altres normes connexes, es pretén revisar i, en certa manera, endurir els requisits per a la creació de noves universitats. Una intenció plenament justificada, vista la proliferació d’universitats privades en determinades comunitats autònomes. Entre les noves mesures, hi ha l’obligació que la comunitat autònoma demani un informe preceptiu i vinculant, d’ofici, a la seva agència de qualitat, si en té, i si no, a l’ANECA. Fins aquí, pot semblar raonable, tot i que atribueix a les agències un paper de control que no els és propi segons els Estàndards i directrius per a l’assegurament de la qualitat a l’Espai Europeu d’Educació Superior (ESG). Però allò que ja entra en el terreny de la incorrecció, i reflecteix que no s’acaba de creure i/o entendre l’assegurament de la qualitat, és que el mateix article estableixi, de manera uniforme, que les agències hauran de crear una comissió d’avaluació específica i, encara més greu, que en defineixi el perfil dels membres i el seu sistema de selecció (per sorteig a partir d’un únic conjunt estatal de persones elegibles). L’Espai Europeu d’Educació Superior es fonamenta en la confiança mútua entre agències de qualitat que actuen amb criteris comuns (els ESG), però amb plena independència tècnica i autonomia. Si aquestes condicions es perden, el sistema perdrà la confiança en elles: una agència en aquesta situació podria no superar l’avaluació d’ENQA i, per tant, veure compromesa la seva inscripció a l’EQAR, condició imprescindible per poder fer avaluacions oficials a Espanya.
La proposta actual, si s’aprova, regularia incorrectament per a tot l’Estat i habilitaria, també incorrectament, l’ANECA per acreditar les figures catalanes d’agregat i catedràtic. Això podria comprometre seriosament la qualitat futura del nostre professorat.
El segon exemple, ben viu, és la proposta de decret que regula el procediment d’acreditació del professorat permanent laboral (PPL) per part de l’ANECA. El PPL s’ha desenvolupat àmpliament a Catalunya, i també apreciablement a Euskadi, però pràcticament enlloc més a l’Estat. La definició d’una carrera acadèmica completa per via contractual ha estat un èxit al nostre país, amb agregats i catedràtics que treballen braç a braç amb titulars i catedràtics funcionaris en plena igualtat i sense cap tensió. La LOSU ha volgut estendre aquest model a tot l’Estat (cosa innecessària, atès que és evident que ja era possible amb la Llei orgànica d’Universitats), i convida a desenvolupar aquesta doble via arreu. Evidenciant respecte per la feina feta a Catalunya i a Euskadi, la LOSU deixa clar, a l’article 85, el següent: "El acceso del personal docente e investigador laboral a las plazas de profesora y profesor permanente laboral y, en su caso, la promoción dentro de dicha modalidad contractual exigirá la obtención previa de una acreditación, de acuerdo con la normativa de la comunidad autónoma» i també que "Las comunidades autónomas deberán regular el procedimiento de acreditación. Tal acreditación se realizará por parte de las agencias de calidad autonómicas o, en su caso, de la ANECA".
És a dir, correspon a cada comunitat regular sobre l’accés a les figures de PPL i aquest "en su caso, de la ANECA" és evident que es refereix al cas de les comunitats que no tenen agència pròpia.
Doncs bé, la proposta actual, si s’aprova, regularia incorrectament per a tot l’Estat i habilitaria, també incorrectament, l’ANECA per acreditar les figures catalanes d’agregat i catedràtic. Això podria comprometre seriosament la qualitat futura del nostre professorat, tenint en compte les diferències objectives que avui es poden observar després de més de vint anys de vigència de la Llei d’universitats de Catalunya i del nostre propi sistema d’acreditació.
Hi ha molts altres detalls preocupants en aquestes dues propostes de decret, però els que hem exposat són suficients per manifestar la inquietud davant l’aplicació de l’"esperit Romanones". Des d’AQU Catalunya, s’han fet arribar al ministeri totes les consideracions i al·legacions pertinents, però és sobretot el conjunt del sistema universitari català qui hi pot tenir incidència fent sentir la seva veu.