Publicació trimestral d'AQU Catalunya
La Direcció General d’Universitats (DGU) entén aquesta reforma com una oportunitat per dinamitzar la carrera acadèmica i ampliar la capacitat de les universitats per captar nous perfils.
.jpg)
L’entrada en vigor de la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU) va introduir transformacions en la regulació del professorat universitari, especialment en les etapes inicials de la carrera acadèmica. Entre els canvis més significatius hi ha l’eliminació del requisit d’acreditació prèvia per accedir a un contracte com a professor lector, una exigència que havia caracteritzat el marc anterior establert per la Llei orgànica d’universitats (LOU). Amb aquesta modificació es pretén agilitar la incorporació de talent jove, reduir les càrregues administratives d’accés i aproximar el sistema espanyol a pràctiques internacionals més flexibles, sense renunciar a les garanties de qualitat que el defineixen.
La Direcció General d’Universitats (DGU) entén aquesta reforma com una oportunitat per dinamitzar la carrera acadèmica i ampliar la capacitat de les universitats per captar nous perfils. Tanmateix, també hi identifica l’aparició de reptes que requereixen una resposta institucional coordinada. El fet de suprimir l’acreditació inicial obre la porta a processos de contractació més àgils i inclusius, però alhora pot incrementar el risc que una part del professorat no aconsegueixi, dins el període màxim de sis anys, els mèrits necessaris per a l’acreditació posterior —ja sigui la de professorat titular d’universitat o la de professorat agregat.
Aquest risc té una doble dimensió. En primer lloc, afecta la trajectòria personal i professional del professorat novell: aquelles persones que no obtinguin l’acreditació abans d’acabar el contracte poden veure’s forçades a reorientar la seva carrera professional, amb l’impacte laboral, vital i emocional que això comporta. En segon lloc, té un impacte institucional: les universitats dediquen recursos, temps i esforç a la formació inicial del nou professorat, i el fet que una part no assoleixi els objectius previstos suposa menys eficiència en l’ús dels recursos públics.
Eliminar l’acreditació prèvia fa que calgui reforçar l’acompanyament des del primer moment, mitjançant processos de seguiment més clars, sistemàtics i estructurats. La limitació temporal del contracte —un màxim de sis anys— contribueix a ordenar la trajectòria professional, però cal garantir que durant tot aquest període les expectatives, els criteris i els objectius estiguin ben definits, siguin comprensibles, s’ajustin perfectament als requisits d’acreditació i siguin coneguts per tots els actors implicats.
En aquest context, l’avaluació orientativa al cap de tres anys esdevé un mecanisme estratègic. Lluny de concebre’s com un tràmit burocràtic, cal entendre-la com un instrument essencial per reduir la incertesa i assegurar que la figura de professorat lector compleixi la funció de pont cap a l’estabilitat. Aquesta avaluació —que es fa a través de mecanismes interns de la universitat o mitjançant AQU Catalunya— permet detectar si el progrés docent, investigador i de transferència del professorat s’adapta al ritme necessari per assolir la futura acreditació.
Per això la Direcció General d’Universitats recomana establir criteris d’avaluació coherents amb l’acreditació de les figures estables posteriors; elaborar guies orientadores i impulsar programes de mentoria, tutoria i desenvolupament professional adreçats específicament al professorat en etapes inicials. L’objectiu és doble: oferir un itinerari clar i previsible per al professorat, i dotar les universitats d’instruments rigorosos i transparents per avaluar i acompanyar el personal docent i investigador.
Per al professorat jove, l’avaluació intermèdia representa un punt d’inflexió fonamental: aporta informació objectiva, orientacions precises i una valoració ajustada als estàndards d’acreditació. Per a les universitats, constitueix una eina per anticipar-se, corregir possibles desviacions i adoptar decisions ben fonamentades sobre l’acompanyament i la planificació dels recursos humans. L’avaluació intermèdia, correctament implementada, esdevé una peça essencial per garantir que la flexibilitat inicial no derivi en un mur infranquejable, sinó en un itinerari ordenat, just i eficient cap a l’acreditació de les figures permanents del sistema universitari.