Publicació trimestral d'AQU Catalunya
La millor manera de celebrar l'efemèride i alhora els resultats de tots aquests anys és renovant el compromís que els ha fet possible: defensar una universitat exigent, oberta, equitativa i compromesa amb el progrés del país.
La creació d’AQU Catalunya, el 29 d’octubre de 1996, va ser una aposta avançada al seu temps: dotar el sistema universitari català d’una institució independent, especialitzada i capaç d’avaluar-ne la qualitat amb criteris rigorosos. Trenta anys després, podem afirmar que aquella decisió ha contribuït a consolidar una cultura de la qualitat que forma part de la manera com entenem, organitzem i desenvolupem l’educació superior a Catalunya. Però celebrar aquest aniversari no és només mirar enrere. És, sobretot, preguntar-nos com ha de contribuir l’Agència a afrontar els reptes universitaris i científics de les pròximes dècades.
Al llarg d’aquestes tres dècades, l’assegurament de la qualitat ha evolucionat profundament. Hem passat d’una cultura en què l’avaluació era una pràctica relativament nova a un sistema en què les titulacions, els centres, les institucions i el professorat són objecte de processos d’avaluació i reconeixement. Alhora, les universitats han desenvolupat sistemes interns de garantia de la qualitat i han incorporat progressivament l’avaluació com una eina de gestió, rendició de comptes i millora. AQU Catalunya ha estat part activa d’aquesta transformació, en diàleg permanent amb les universitats, les administracions i la comunitat acadèmica.
Aquest recorregut no és obra d’una sola institució. És el resultat d’un esforç col·lectiu en què han participat moltes persones: els equips de l’Agència, les persones expertes que col·laboren en les avaluacions, les universitats i els seus responsables acadèmics, el professorat, l’estudiantat i les administracions. El valor d’AQU Catalunya rau també en la confiança que ha sabut construir amb tots aquests agents i en la seva capacitat per exercir les seves funcions amb independència, rigor i voluntat de servei públic. Preservar aquesta confiança és una responsabilitat que va més enllà de qualsevol mandat o aniversari.
Tanmateix, els èxits assolits no ens poden fer oblidar que la qualitat no és una condició que s’adquireix una vegada per sempre. És una exigència permanent, especialment en un moment en què l’educació superior experimenta transformacions accelerades. La intel·ligència artificial ja està modificant les formes d’ensenyar, aprendre, investigar i avaluar. El repte no consisteix simplement a adaptar els procediments existents a qualsevol novetat tecnològica, sinó a discernir quins canvis milloren realment l’aprenentatge, preserven la integritat acadèmica i reforcen la capacitat crítica de les persones. La garantia de la qualitat ha d’ajudar les universitats a innovar sense renunciar al rigor, però també sense convertir els procediments d’avaluació en un obstacle per a la innovació.
També hem de revisar com entenem i avaluem la qualitat de la recerca. Cal reconèixer la diversitat de les contribucions acadèmiques, valorar-ne la qualitat i l’impacte i evitar que els indicadors quantitatius es converteixin en una finalitat en si mateixa. En aquesta línia, la reforma dels sistemes d’avaluació de la recerca, en què participen iniciatives internacionals com la Coalition for Advancing Research Assessment (CoARA), ja està representant una oportunitat per avançar cap a valoracions més qualitatives, contextualitzades i coherents amb la diversitat de les activitats investigadores.
En el cas de Catalunya, hi ha un repte particularment rellevant: l’avaluació dels departaments universitaris. Els departaments són la unitat bàsica de la política científica del país, perquè és on s’hi articula la capacitat investigadora de les universitats. Si considerem que més de dues terceres parts de la ciència que es genera al país sorgeixen de les universitats, resulta evident que necessitem instruments per comprendre millor com s’hi organitza, es desenvolupa i es projecta la recerca. L’avaluació dels departaments permet una mirada de conjunt sobre els equips, les línies de treball, els resultats, la formació de personal investigador i les condicions que afavoreixen una recerca de qualitat. No es tracta de traslladar mecànicament als departaments els criteris aplicats a les persones, sinó d’entendre les capacitats col·lectives i ajudar a orientar-ne el desenvolupament. AQU Catalunya té un paper específic en aquest àmbit, com preveu la Llei de la ciència de Catalunya, i ha de contribuir a fer de l’avaluació una eina útil per a la política científica del país.
Un altre repte és avançar cap a una avaluació cada vegada més institucional, que no es limiti a comprovar el compliment de requisits, sinó que contribueixi a comprendre com funcionen les universitats i com poden millorar. Això requereix combinar l’exigència externa amb la confiança en els sistemes interns de qualitat, aprofitar millor les evidències disponibles i evitar que l’avaluació es converteixi en una càrrega burocràtica desvinculada de les decisions acadèmiques. L’objectiu no és avaluar més, sinó avaluar millor: amb criteris clars, procediments proporcionats i resultats útils. Una avaluació ben concebuda ha de permetre que les universitats dediquin més energies a les seves missions essencials i que les conclusions dels processos d’avaluació tinguin un efecte real sobre les decisions i les pràctiques institucionals.
Aquest esforç de millora requereix també un marc normatiu estable, coherent i previsible. En els darrers anys, la successió de canvis normatius impulsats des de l’Estat, sovint sense prou continuïtat ni una visió de conjunt, ha obligat les universitats i els organismes d’avaluació a dedicar una quantitat considerable de temps i recursos a adaptar-se a noves exigències, redefinir procediments i revisar decisions recents. Aquesta dinàmica no és innòcua: dispersa energies que haurien de destinar-se a la docència, la recerca i la millora institucional, i pot erosionar la confiança dels agents en les regles que han de donar estabilitat al sistema. La universitat necessita normes que permetin avançar amb seguretat i que perdurin prou per poder-ne valorar els resultats. Això no vol dir renunciar a reformes necessàries, sinó exigir que siguin consistents, ben fonamentades, dialogades amb els agents implicats i acompanyades d’una perspectiva de llarg termini. La qualitat també depèn de la qualitat de les polítiques públiques que la fan possible.
La dimensió internacional serà igualment determinant. La construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior continua sent un projecte viu, que necessita adaptar els seus instruments a les noves formes de cooperació, mobilitat i aprenentatge. El Comunicat de Tirana de 2024 va impulsar la revisió dels Standards and Guidelines for Quality Assurance in the European Higher Education Area (ESG), el marc de referència compartit per a la garantia de la qualitat a Europa. Aquest procés, que ha de culminar amb l’adopció d’una nova versió el 2027, és una oportunitat per reflexionar sobre com han d’evolucionar els criteris i les pràctiques d’avaluació en un entorn universitari cada vegada més interconnectat. AQU Catalunya hi ha de tenir una participació activa, aportant l’experiència acumulada i contribuint a definir uns estàndards que reforcin la confiança mútua, facilitin el reconeixement de titulacions i titulacions conjuntes i permetin respondre als nous reptes sense perdre de vista el rigor acadèmic. La internacionalització no consisteix només a adaptar-nos a estàndards comuns, sinó també a contribuir a construir-los.
En tots aquests àmbits, l’Agència ha de mantenir la seva independència i reforçar la seva capacitat d’anticipació. La seva funció no és substituir les universitats en les seves responsabilitats, ni convertir-se en una instància merament certificadora, sinó aportar una mirada externa, experta i de conjunt; identificar riscos i oportunitats, i contribuir a les decisions que permetin al sistema universitari evolucionar amb garanties. Això també demana escoltar els diferents agents, comprendre la diversitat de les institucions i actuar amb una perspectiva de servei públic. La qualitat ha de ser, alhora, una garantia per a la societat i una palanca de transformació per a les institucions.
Trenta anys després de la seva creació, AQU Catalunya disposa d’un llegat sòlid i d’un reconeixement que cal preservar. La millor manera de celebrar l'efemèride i alhora els resultats de tots aquests anys és renovant el compromís que els ha fet possible: defensar una universitat exigent, oberta, equitativa i compromesa amb el progrés del país. El futur de la qualitat universitària no dependrà només de la solidesa dels procediments d’avaluació, sinó de la nostra capacitat col·lectiva per fer que aquests procediments contribueixin a una educació superior i una recerca millors. Aquest és el repte i, alhora, la responsabilitat que ens correspon assumir.