48
Maig 2010
EDITORIAL
Els rànquings mesuren la qualitat docent?
Josep Anton Ferré Vidal - director d'AQU Catalunya
A vegades, a classe, faig servir una vareta màgica. Bé, com podeu suposar, no la faig servir ben bé per fer aquella mena de coses que fa en Harry Potter, sinó que la utilitzo per fer experiments virtuals que m'ajudin a explicar les coses, per exemple, el principi d'Arquimedes. Deixarem, però, per a un altre dia la troballa i us explicaré què m'ha passat avui tornant de Madrid amb l'AVE, en fer-la servir per millorar la posició de les nostres universitats dins dels rànquings mundials.
He fet quatre experiments. Primerament he utilitzat la vareta màgica per aconseguir que durant un curs acadèmic no hi hagués cap alumne suspès, és a dir, que tots els crèdits matriculats fossin superats. Sorprenentment, això no ha fet pujar posicions a cap universitat catalana en cap rànquing! Després ho he provat fent que cap dels estudiants matriculats abandoni el títol que havia començat. Els efectes han estat els mateixos: continuem sense pujar en els rànquings! El tercer intent m'ha servit per provar els efectes de provocar que una cohort sencera d'estudiants assoleixi el títol sense haver de repetir ni una sola assignatura... i tampoc no ha tingut cap efecte en els rànquings. Potser he estat massa exigent. Potser n'hi hauria prou de conjurar les forces de la natura perquè ens ajudessin que els estudiants poguessin acabar el títol com a màxim afegint-hi un any més, i tampoc no s'ha notat!
Estic preocupat. Aquests quatre indicadors que he manipulat amb la vareta màgica (taxa de rendiment, taxa d'abandonament, taxa d'eficiència i taxa de graduació) són els del Decret 1393/2007, interpretats i explicats amb més detall en el document elaborat per les agències de la REACU (AQU Catalunya, ANECA, ACSUG, AGAE, ACSUCYL, etc.) que avui hem lliurat als representants del Ministeri d'Educació, de les comunitats autònomes i de les universitats, durant la reunió de constitució de la Comissió Tècnica per al Seguiment i Acreditació dels Títols Universitaris Oficials. Si aquestes són les mínimes metes comunes que ens hem marcat per fer el seguiment dels títols, com és que, encara que assolim en cadascuna d'elles els millors valors, això no ens fa pujar en els rànquings?
Ens hem equivocat? A mi em sembla que no. I no solament això. Per fer-ho bé, d'ara endavant hauríem de mesurar no només els outputs del procés educatiu, sinó també els inputs. Per exemple, les hores de classe que programem per a cada assignatura, les que són magistrals i les que són pràctiques, i el nombre d'estudiants per grup en cada activitat. I els professors que les fan. Són associats, becaris, lectors que encara batallen per consolidar el seu tenure track o permanents? I els laboratoris i les biblioteques, com els tenim? Ah!, i els horaris, són compactes o dispersos? Quins mètodes d'avaluació es fan servir? I el Moodle... Pengen els professors prou materials al Moodle?
Si no monitoritzem també aquestes coses, en cas que les taxes d'abandonament, de graduació, etc. no siguin les que esperàvem, no sabrem si ja fem tot l'esforç que es pot fer, o encara caldria que hi destinéssim més recursos que, potser, empràvem en altres actuacions. De fet, mesurar alguns outputs del procés, proposar-nos de mantenir-los per sobre d'un valor llindar i ser capaços d'actuar sobre alguns inputs per fer accions de control és l'objectiu del sistema de garantia interna de qualitat de cada ensenyament, que ara anem desenvolupant amb el programa AUDIT.
Així doncs, en què quedem?, com ho tenim això dels rànquings? Ho he tornat a repassar. La major part de rànquings mesuren fonamentalment un determinat tipus de recerca. Llàstima, pobres alumnes, que no són gaire importants per als rànquings. És clar que sembla que no són els únics oblidats. Tampoc n'hi ha cap, de rànquing, que mesuri gairebé res de la tercera missió, de la capacitat de les universitats de transformar la docència en valor social i econòmic per al seu entorn més immediat. Tant la primera missió com la tercera són més difícils de mesurar i, de fet, no els donem gaire importància en el currículum dels professors.
Comptar nombre total d'alumnes, articles en revistes indexades i premis Nobel és més fàcil. Si ajuntéssim totes les universitats catalanes, tindríem més alumnes, més articles... i encara cap premi Nobel. Però pujaríem en el rànquing de Xangai. Potser això ens faria més feliços, però ens enganyaríem si ens creguéssim que, per ser més grans, som millors. Els rànquings no són ni bons ni dolents. Són com alguns refrescos, que engreixen però no alimenten, i, si n'has de beure molt, més val que en llegeixis la composició. També s'han de llegir amb cura els criteris i els indicadors que basteixen els rànquings abans de fer-ne molt de cas. I en cas de dubte, aigua... i una mica de vi, que no fa mai massa mal!
He fet quatre experiments. Primerament he utilitzat la vareta màgica per aconseguir que durant un curs acadèmic no hi hagués cap alumne suspès, és a dir, que tots els crèdits matriculats fossin superats. Sorprenentment, això no ha fet pujar posicions a cap universitat catalana en cap rànquing! Després ho he provat fent que cap dels estudiants matriculats abandoni el títol que havia començat. Els efectes han estat els mateixos: continuem sense pujar en els rànquings! El tercer intent m'ha servit per provar els efectes de provocar que una cohort sencera d'estudiants assoleixi el títol sense haver de repetir ni una sola assignatura... i tampoc no ha tingut cap efecte en els rànquings. Potser he estat massa exigent. Potser n'hi hauria prou de conjurar les forces de la natura perquè ens ajudessin que els estudiants poguessin acabar el títol com a màxim afegint-hi un any més, i tampoc no s'ha notat!
Estic preocupat. Aquests quatre indicadors que he manipulat amb la vareta màgica (taxa de rendiment, taxa d'abandonament, taxa d'eficiència i taxa de graduació) són els del Decret 1393/2007, interpretats i explicats amb més detall en el document elaborat per les agències de la REACU (AQU Catalunya, ANECA, ACSUG, AGAE, ACSUCYL, etc.) que avui hem lliurat als representants del Ministeri d'Educació, de les comunitats autònomes i de les universitats, durant la reunió de constitució de la Comissió Tècnica per al Seguiment i Acreditació dels Títols Universitaris Oficials. Si aquestes són les mínimes metes comunes que ens hem marcat per fer el seguiment dels títols, com és que, encara que assolim en cadascuna d'elles els millors valors, això no ens fa pujar en els rànquings?
Ens hem equivocat? A mi em sembla que no. I no solament això. Per fer-ho bé, d'ara endavant hauríem de mesurar no només els outputs del procés educatiu, sinó també els inputs. Per exemple, les hores de classe que programem per a cada assignatura, les que són magistrals i les que són pràctiques, i el nombre d'estudiants per grup en cada activitat. I els professors que les fan. Són associats, becaris, lectors que encara batallen per consolidar el seu tenure track o permanents? I els laboratoris i les biblioteques, com els tenim? Ah!, i els horaris, són compactes o dispersos? Quins mètodes d'avaluació es fan servir? I el Moodle... Pengen els professors prou materials al Moodle?
Si no monitoritzem també aquestes coses, en cas que les taxes d'abandonament, de graduació, etc. no siguin les que esperàvem, no sabrem si ja fem tot l'esforç que es pot fer, o encara caldria que hi destinéssim més recursos que, potser, empràvem en altres actuacions. De fet, mesurar alguns outputs del procés, proposar-nos de mantenir-los per sobre d'un valor llindar i ser capaços d'actuar sobre alguns inputs per fer accions de control és l'objectiu del sistema de garantia interna de qualitat de cada ensenyament, que ara anem desenvolupant amb el programa AUDIT.
Així doncs, en què quedem?, com ho tenim això dels rànquings? Ho he tornat a repassar. La major part de rànquings mesuren fonamentalment un determinat tipus de recerca. Llàstima, pobres alumnes, que no són gaire importants per als rànquings. És clar que sembla que no són els únics oblidats. Tampoc n'hi ha cap, de rànquing, que mesuri gairebé res de la tercera missió, de la capacitat de les universitats de transformar la docència en valor social i econòmic per al seu entorn més immediat. Tant la primera missió com la tercera són més difícils de mesurar i, de fet, no els donem gaire importància en el currículum dels professors.
Comptar nombre total d'alumnes, articles en revistes indexades i premis Nobel és més fàcil. Si ajuntéssim totes les universitats catalanes, tindríem més alumnes, més articles... i encara cap premi Nobel. Però pujaríem en el rànquing de Xangai. Potser això ens faria més feliços, però ens enganyaríem si ens creguéssim que, per ser més grans, som millors. Els rànquings no són ni bons ni dolents. Són com alguns refrescos, que engreixen però no alimenten, i, si n'has de beure molt, més val que en llegeixis la composició. També s'han de llegir amb cura els criteris i els indicadors que basteixen els rànquings abans de fer-ne molt de cas. I en cas de dubte, aigua... i una mica de vi, que no fa mai massa mal!
Via Laietana, 28, 5a planta 08003 Barcelona. Tel.: +34 93 268 89 50
© 2010 AQU Catalunya – Dipòsit legal B-5.686-2008
