Publicació trimestral d'AQU Catalunya

78

Juliol 2015

Quan parlem de l'ocupabilitat dels titulats universitaris, hem de tenir en compte necessàriament tres aspectes concurrents:

• Què volen estudiar els joves que ingressen a la universitat?
• Quins estudis ofereix el sistema universitari?
• Quins perfils professionals esperen les empreses?

La posició central de la universitat és evident perquè entrelliga les expectatives dels futurs professionals amb les demandes dels ocupadors. És una posició que pot tenir un positiu efecte cohesionador del mercat laboral en aquesta franja educativa o, ben altrament, un negatiu efecte distorsionador. És saludable, doncs, que les universitats es plantegin com han d'exercir aquest rol.

Del contacte freqüent amb directius empresarials he tret la impressió que existeix una molt bona valoració de la preparació dels titulats universitaris catalans pel que fa al seu currículum específic, però que fluixegen les habilitats transversals. I hi ha una lamentació per l'escàs nombre de titulats disponibles en determinats camps. Aquestes serien, doncs, les qüestions que caldria abordar per incrementar l'ocupabilitat dels nostres universitaris.

D'altra banda, és imprescindible tenir en compte la realitat empresarial del país, constituïda en més d'un 95% per petites i mitjanes empreses, que tenen una lògica de funcionament prou diferenciada de la de les grans. Per exemple, la progressiva diferenciació i microespecialització de moltes titulacions no les afavoreix a l'hora de determinar els perfils a contractar.

En definitiva, els dos aspectes que cal abordar —i no és cap sorpresa— són la quantitat i la qualitat.

En primer lloc, esdevé imprescindible afavorir una adequació suficient i raonable de les titulacions i les places de l'oferta universitària a la realitat ocupadora del mercat. S'hauria d'evitar que aquesta oferta estigués més determinada per la inèrcia o per l'estructura de la plantilla docent que no pas per la necessitat de donar resposta a les exigències competitives del nostre entorn econòmic.

En segon lloc, cal complementar els continguts de la formació convencional amb l'adquisició d'habilitats transversals. Quines són les que reclamen els empresaris? De manera essencial, el coneixement d'idiomes —el plural no és casual—, el treball en equip, la intraemprenedoria, el pensament crític, la capacitat expositiva... Tot això, però, no són assignatures amb continguts que es puguin memoritzar, sinó hàbits que cal interioritzar. Per tant, la resposta no s'ha de buscar en la creació d'assignatures, sinó en l'adopció de determinades metodologies formatives que transfereixin aquestes capacitats als estudiants.

La millor manera de formar en el treball en equip és que la universitat ensenyi i avaluï a través del treball en equip; la millor manera de transferir capacitat expositiva és que la universitat exigeixi i puntuï exposicions orals, etc. Cal, doncs, un esforç sincer i profund de revisió de les metodologies docents per part de les universitats.

Ara bé, en una economia que avança cap a la digitalització, la virtualització i la globalització (segons sosté Simon Dolan, catedràtic de Recursos Humans d'ESADE), les habilitats requerides aniran evolucionant i, per tant, caldrà estar amatents als canvis que hi són esperables.

En definitiva, si som cada vegada més conscients que l'ocupació del futur serà flexible, que la gent canviarà de feina diverses vegades i que la definició dels llocs de treball serà més dinàmica que no pas estàtica, sembla lògic pensar que la formació universitària n'ha de quedar afectada. Només podrem fer front adequadament a la flexibilitat en l'ocupació si aprenem a introduir la deguda flexibilitat en la formació.

Aquest és, segurament, un dels grans reptes de la nostra economia (la global, però també la catalana), i com que som els únics que ens el podem resoldre, cal que ens hi posem des del diàleg obert i perseverant entre el sistema universitari, el món empresarial i l'Administració pública, i cal que ho fem sense gaires dilacions.