Per a aquesta finalitat, era també un requisit que l’harmonització anés acompanyada d’una millora de la qualitat dels ensenyaments que s’impartien en aquest nivell. Alguns dels països de la Unió van iniciar plans experimentals per adquirir experiència en l’avaluació de la qualitat dels seus sistemes universitaris respectius. Espanya ho va fer amb l’aprovació el 1992, per part del Consejo de Universidades, del Programa experimental d’avaluació de la qualitat del sistema universitari i, posteriorment, amb el Pla nacional d’avaluació de la qualitat de les universitats espanyoles. Posteriorment, el 1994 la Unió Europea va iniciar el Projecte pilot europeu per a l’avaluació de la qualitat de l’educació superior. Tot indicava, en aquells moments, que aviat les autoritats polítiques adoptarien mesures significatives per remodelar els seus sistemes universitaris.
A Catalunya, la Generalitat era conscient d’aquest procés i de l’amenaça que suposava per a les competències que l’Estat acabava de transferir i per a l’adequada gestió i configuració del sistema universitari català. El president Pujol, amb l’assessorament de dos alts càrrecs, els professors Albaigés i Grifoll, es va anticipar als fets i el 1996 va promulgar un decret que creava, amb la vestimenta jurídica de consorci, l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari a Catalunya. Havia estat difícil superar les reticències a integrar-s’hi d’algunes universitats públiques catalanes, geloses de la seva autonomia, però finalment la van acollir. El president Pujol em fa la confiança de presidir el nou ens i se’n constitueixen els òrgans de govern. Ara em correspon el paper de cronista d’un viatge coral que ha anat avançant a partir d’una decisió política, però sense una clara definició del trajecte a seguir.
AQU Catalunya va ser una innovació en el panorama europeu. No hi havia antecedents de col·laboració entre universitats i òrgans externs de supervisió. Sortosament, tres persones van jugar un paper essencial en la definició i l’execució de les seves funcions. Tot i que David Serrat va ser el primer a ocupar el càrrec de director, aviat va ser cridat a noves destinacions i la professora Gemma Rauret, que havia mostrat el seu interès en ocasions anteriors per avaluar la qualitat de les activitats universitàries i havia participat en nombrosos projectes europeus, aviat va prendre el relleu de la direcció, molt ben acompanyada pel professor Sebastián Rodríguez, un dels pocs experts reconeguts en la matèria, i per Joan Bravo, amb experiència en el tractament de dades estadístiques i amb una mà esquerra útil per mantenir l’harmonia interna i externa.
Aviat, davant l’èxit de l’exemple d’AQU Catalunya, sorgeixen altres iniciatives a escala estatal. L’any 2001, la nova LOU va encarregar la creació d’una fundació, l’Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), una norma que s’executà un any després. D’altra banda, algunes comunitats autònomes (Andalusia, Galícia, Castella i Lleó i les Illes Balears) van seguir el model català. Com era de preveure, de tant en tant sorgien discussions sobre el repartiment de competències entre les entitats autonòmiques i l’ANECA, especialment quan al capdavant d’aquesta agència hi figuraren persones de marcada ideologia.
Però hi ha dos fets que, malgrat els entrebancs, demostren que l’agència catalana complia amb eficàcia la seva missió i era pionera en el panorama hispànic. El primer és que el 2008, l’ENQA (European Association for Quality Assurance in Higher Education) admet com a membres de ple dret, després de superar un sever procés d’avaluació internacional, l’ANECA i AQU Catalunya, que a continuació són inscrites a l’EQAR (European Quality Assurance Register for Higher Education), el registre europeu d’agències de qualitat universitària. Només en rares ocasions l’ENQA ha admès una agència que no fos estatal. El segon fet és l’oferta rebuda per la professora Rauret, el 2006, d’assumir la direcció de l’ANECA. Després de sospesar pros i contres, l’oferta va ser acceptada, amb l’esperança d’obrir vies de relació fructífera entre les dues entitats afectades per la seva resposta.
La sort va ser comptar amb un successor, Javier Bará, catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, que havia demostrat la seva capacitat d’innovar en l’àmbit pedagògic, amb un èxit considerable, en centres del Baix Llobregat. La transició va ser exemplar i el nou director va continuar tenint la valuosa col·laboració dels dos puntals que van ser Sebastián Rodríguez i Joan Bravo. I això malgrat que el panorama s’havia enfosquit per l’entrada en vigor, el 2007, de la LOM/LOU i del posterior Reial decret 1393 que atorgava a l’ANECA competència exclusiva per desenvolupar el procés inicial d’acreditació ex ante d’un procés formatiu.
Les tensions que aquestes normes generaven, en arraconar les agències d’àmbit no estatal, es van veure suavitzades gràcies a una modificació, el 2010, de l’esmentat Reial decret 1393, que obria les portes als governs autonòmics, mitjançant els òrgans d’avaluació que determinessin, és a dir, en la majoria de casos les seves agències, a treballar conjuntament amb l’ANECA per elaborar els protocols d’avaluació necessaris per a la verificació i l’acreditació d’acord amb estàndards internacionals. S’establia, però, que només podien participar en aquesta acció conjunta les entitats que complissin dues condicions: haver estat acceptades per l’ENQA com a membres i estar inscrites a l’EQAR; condicions que AQU Catalunya reunia.
Quins són els motius d’aquesta trajectòria positiva d’una aventura pionera en el panorama espanyol, tot i no tenir sempre el vent a favor? Tres són les causes fonamentals, encara que no úniques. La primera és haver mantingut sempre una estreta col·laboració amb les universitats per mitjà de comissions mixtes, tant per a l’avaluació dels estudis com del professorat, en què sempre es buscava el consens abans d’emprendre qualsevol iniciativa, fidels al principi “abans d’aplicar, consensuar i formar”. Per fer-ho possible, les universitats, a més de la participació dels seus rectors i presidents en el Consell de Direcció de l’Agència, van crear vicerectorats i unitats tècniques dedicades a l’avaluació per a la millora de la qualitat.
La segona causa és haver mantingut estrets contactes amb entitats de països estrangers, també interessats a millorar la qualitat dels seus sistemes universitaris respectius, per tal d’aprendre de les seves experiències i, a canvi, amb tota modèstia, fer-los partícips de les nostres. Moltes vegades, a les reunions de les diferents comissions formades dins d’AQU Catalunya, s’hi van asseure un o uns quants especialistes estrangers. I, al seu torn, els nostres tècnics es mogueren amb freqüència, i de vegades fins i tot fent-hi llargues estades, per perfeccionar la seva formació en entitats equivalents situades fora de les nostres fronteres. Sens dubte, aquest fet contribuí a l’elevat nivell tècnic del personal de l’Agència.
I la tercera causa va ser desplegar un sistema intern pioner d’avaluació de la qualitat que va obligar, també a l’Agència, a millorar contínuament les seves accions i la rendició de comptes.
Gràcies a la tenacitat de Joan Bravo, un instrument que, de manera silenciosa, ha jugat i juga un paper molt positiu en aquesta cursa permanent a la recerca de la qualitat ha estat UNEIX, que avui constitueix una base de dades molt fiable i amb resultats comparables sobre el rendiment del sistema universitari català. Aquesta homogeneïtzació i depuració de bases de dades, que anys enrere no era possible atès que cada universitat ho feia pel seu compte, permet disposar de diagnòstics precisos i, per tant, també d’intervencions adequades sobre els problemes detectats. La transparència, una condició exigible a qualsevol organisme públic, és ara motiu d’elogi pels seus efectes beneficiosos per a la presa de decisions de les mateixes autoritats universitàries, i per dur a terme operacions de benchmarking davant de l’administració que distribueix els recursos entre les diferents universitats, com també per informar els estudiants i el públic en general.
Vist en perspectiva, es pot afirmar que la decisió de les autoritats polítiques catalanes d’anticipar-se a l’evolució que s’albirava, tant en la universitat europea com en l’espanyola, en crear un instrument singular per a la millora del seu sistema universitari, va ser un encert. Malgrat algun error, el balanç de la seva tasca és clarament positiu. Les persones que, des d’un càrrec o un altre, hem participat en la posada en marxa de l’entitat ens sentim raonablement satisfetes. Veiem que qui ens ha succeït ha seguit un camí positiu, malgrat les dificultats que ha representat la crisi financera i, posteriorment, la pandèmia. I desitgem, esperançats, que en el futur l’èxit acompanyi les persones que tinguin les regnes del seu govern. Avui més que mai, Catalunya necessita un sistema universitari eficaç i de màxima qualitat. Per assolir aquest objectiu, AQU Catalunya pot ser determinant.