Així, encara que les dones són majoria entre els doctors, entre catedràtics només hi ha una dona per cada tres homes. Aquesta ràtio gairebé no s’ha alterat els últims anys, i alguns indicadors recents fins i tot apunten a un empitjorament de les bretxes entre lectors.
Tanmateix, hi ha altres dades que són veritablement sorprenents. Les dones es presenten a l’acreditació havent participat en més projectes de recerca que els homes, però han signat menys articles. Per a l’acreditació de la recerca, per exemple, els homes es presenten amb una mitjana d’un projecte menys que les dones, però amb gairebé dos articles més de mitjana. En alguns àmbits, la diferència arriba a ser de fins a sis articles més a favor dels homes.
Com interpretem aquestes dades? Els mecanismes que expliquen aquestes diferències tan evidents poden ser molt diversos. Hi ha dinàmiques socials que perduren en les nostres societats, i que generen i mantenen la desigualtat entre homes i dones. Una de les principals és la manera com el pes de la paternitat i les cures continua sent assumit per les dones d’una manera desproporcionada, amb conseqüències per a la seva productivitat acadèmica. Però també resulta molt difícil no interpretar aquestes diferències a la llum del que les anàlisis més detallades s’entesten a recordar una vegada i una altra: que el treball acadèmic de les dones és menys reconegut que el dels seus companys.
Les dones estan en els projectes tant o més que ells, però molt menys en el producte més prestigiós de la recerca: la publicació.
I què fem amb aquestes dades? Les agències acreditadores, els comitès de selecció, els departaments i els instituts han de prendre decisions sobre aquests currículums, amb aquestes diferències entre homes i dones. No poden tenir en exclusiva la responsabilitat de corregir unes bretxes que venen determinades per dinàmiques de desigualtat de gènere, que són prèvies i poderosíssimes. Les universitats, les conselleries, els ministeris i la societat en conjunt han de responsabilitzar-se i prendre mesures per corregir els mecanismes socials i acadèmics que generen desigualtat allà on s’originen.
Aquest compromís ha d’anar més enllà de les accions performatives, és a dir, de les declaracions de principis. S’ha de concretar, per exemple, en mesures que facilitin una intensificació de la dedicació a la recerca de les dones després de la maternitat. Són decisions que, en concret, resulten molt més complicades de sostenir que el suport a un principi abstracte. Però són accions que continuen sent imprescindibles, tant per raons de justícia social com perquè el talent femení no es perdi en un sistema de canonades amb més fuites de les que ens podem permetre.