Publicació trimestral d'AQU Catalunya
Les aliances ens han posat damunt la taula l’oportunitat de donar una altra mirada a la internacionalització i incorporar-la més explícitament en l’assegurament de la qualitat de tota l’activitat universitària.
.jpg)
El nivell d’internacionalització de la universitat catalana és elevat en el context espanyol: té els millors indicadors en mobilitat entrant i sortint; en nombre total d’estudiants estrangers, amb el 22% del total de l’Estat espanyol (exclosos els de mobilitat); en professorat estranger (un 6% del personal docent investigador, és a dir, el doble de la mitjana espanyola); en captació de recursos europeus i de la resta del món, i en presència o posicionament en rànquings globals. Tanmateix, aquest nivell d’internacionalització encara és millorable si es compara amb el dels països de l’Europa occidental o, simplement, amb la mitjana de la Unió Europea.
El paràgraf anterior implica una concepció molt quantitativa de la internacionalització; de fet, els indicadors esmentats (i d’altres) són ben útils per donar una imatge de com l’activitat d’una universitat s’estén més enllà de la seva localització i del seu país. Però, reflecteix veritablement el nivell d’internacionalització? La resposta, és clar, depèn del que entenguem per internacionalització.
El darrer European Quality Assurance Forum (EQAF), que va tenir lloc a Aveiro el proppassat mes de novembre, portava per títol Internationalisation in a changing world. New trends and challenges for QA i, com és natural, el concepte d’internacionalització va ser objecte de debat. Personalment, vaig trobar encertada la definició que va proposar Hans de Wit, director del Center for International Higher Education del Boston College, segons el qual –la traducció és meva– "la internacionalització de l’educació superior es defineix com el procés intencionat d’integrar una dimensió internacional, intercultural o global en el propòsit, les funcions i l’oferta de l’educació postsecundària per tal de millorar la qualitat de l’educació i la recerca per a tots els estudiants i el personal, i per fer una contribució significativa a la societat".
En definitiva, la internacionalització no constitueix un objectiu en ella mateixa, sinó un mitjà, necessari, per assolir una educació superior i una recerca de més qualitat, en benefici de la nostra societat, i els indicadors citats, com molts altres, serveixen efectivament per aconseguir una certa mesura, limitada, però útil del nivell d’internacionalització.
Un dels temes estrella del fòrum va ser el de les aliances d’universitats europees, en què les universitats catalanes tenen una forta presència i implicació. Operativament, representen un estrès considerable per a les universitats, sobretot si se n’és responsable de la coordinació, i posen a prova la lletra petita dels acords internacionals sobre reconeixement mutu, especialment en l’àmbit de l’assegurament de la qualitat. El European Approach for Quality Assurance of Joint Programmes s’ha de veure consolidat en aquests processos (AQU Catalunya ja hi té protagonisme, mitjançant la seva col·laboració amb les aliances que impliquen universitats catalanes) i, finalment, hauríem d’arribar a veure sistemes d’assegurament de la qualitat més basats en la confiança entre institucions acreditades, en tots els àmbits. Les excepcions en les normatives estatals que cal arbitrar en els considerats, de moment, casos pilot s’haurien de convertir en la nova normalitat.
En tot cas, les experiències que s’estan duent a terme són extremadament interessants i poden ser també –esperem-ho– molt positives. De moment, fan pensar en el fons de la qüestió: una aliança d’universitats europees és una experiència "internacional" o hauria de tenir –o comença ja a tenir– components "regionals o locals" en el sentit d’identificar-se amb el caràcter europeu que la forma? És a dir, arribarem a parlar seriosament de veritables institucions d’educació superior europees que es projecten al món com a tals?
Més centrats en la qüestió de l’assegurament de la qualitat –si ens atrau la definició de internacionalització que proposa De Wit i ens creiem que la internacionalització és necessària per a una activitat universitària, docent i investigadora de més qualitat–, existeix una mena de paradoxa en les estructures universitàries i en les polítiques de qualitat. Per una banda, si donem una ullada als Estàndards i directrius per a l’assegurament de la qualitat en l’espai europeu d’educació superior (ESG), que representen el marc comú europeu per a l’assegurament de la qualitat, veiem que es fa una referència molt marginal a la internacionalització. De ben segur, aquest haurà de ser un dels eixos de la propera revisió dels ESG. Per l’altra, fins a l’aparició de les aliances europees, no hi ha hagut experiències de treball conjunt o coordinat entre les unitats d’assegurament de la qualitat i les d’internacionalització de les universitats.
Les aliances ens han posat damunt la taula, doncs, l’oportunitat de donar una altra mirada a la internacionalització i incorporar-la més explícitament en l’assegurament de la qualitat de tota l’activitat universitària. Segurament, també caldrà tenir-ho en compte en una propera revisió dels criteris d’acreditació institucional.
Una dita molt catalana diu "que el llegir no ens faci perdre l’escriure" i, efectivament, tenim moltes coses per "escriure" aquest any 2024 en l’àmbit comú de responsabilitats de les universitats, de l’Administració i d’AQU Catalunya: noves acreditacions de professorat, la revisió del marc VSMA (verificació, seguiment, modificació i acreditació), la revisió de l’acreditació institucional i la posada en marxa de l’avaluació d’unitats de recerca en el marc del Pla estratègic universitari en recerca d’excel·lència. Però cal desenvolupar i mantenir una visió a llarg termini i, per això, cal "llegir" a més d’"escriure", i el paper de la internacionalització en l’assegurament de la qualitat forma part d’aquesta visió comuna necessària del sistema universitari català.