Aquestes tres tasques no són independents, raó per la qual s’haurien de plantejar els processos avaluatius tenint en compte la connexió entre aquestes funcions, i no centrar l’avaluació en només la recerca o en les publicacions científiques en revistes indexades, sinó considerar també les seves competències docents i el seu impacte en l’aprenentatge dels estudiants, que per aquest darrer objectiu es van crear les universitats. Malgrat això, la qualitat de l’activitat investigadora del professorat universitari s’ha potenciat amb escreix durant els darrers anys, i la promoció del professorat universitari depèn sobretot d’aquest element, deixant en segon terme la funció docent, cosa que la condueix a la seva devaluació.
Potser el problema rau en el fet que l’avaluació de la docència és jutjada de manera diferent pels diversos agents involucrats: el professorat, l’alumnat i les autoritats acadèmiques. La majoria de l’alumnat no la considera útil, d’aquí la baixa participació a l’hora de respondre les enquestes, fent dubtar de la seva validesa. Només una minoria del professorat la percep eficaç, no tan sols pel que fa als incentius que n’obté, sinó pel que comporta la reflexió sobre la seva docència. La majoria creu que no serveix de gaire i que implica massa burocràcia. El professorat ha d’escriure un autoinforme a partir de la reflexió sobre la seva pràctica docent, orientada a la millora. A hores d’ara es tracta d’una tasca voluntària, i se’n constata també la baixa participació, la qual cosa ens ha de fer replantejar el seu caire voluntari; perquè, si volem una docència de qualitat, tot el professorat hauria de ser objecte d’avaluació, permanent i temporal, independentment del nombre de crèdits que imparteixi. Es tracta, doncs, d’una qüestió de deontologia professional i de rendició de comptes davant la societat. Per acabar d’arrodonir-ho, els responsables acadèmics, en general, tenen una tendència contrastada a la benevolència i no utilitzen el mecanisme d’avaluació de la millor manera i per a l’objectiu previst.
Fruit d’això, advertim que les estratègies d’avaluació del professorat en l’àmbit docent no gaudeixen de la màxima credibilitat, i per això caldria fer-ne una revisió urgent, si volem que serveixi per promoure la millora.
En aquest sentit, s’han elaborat els manuals d’avaluació docent de les universitats catalanes, instruments on es concreten la política i els mecanismes d’avaluació de l’activitat docent del professorat universitari. AQU Catalunya, mitjançant la Comissió Específica per a l’Avaluació de l’Activitat Docent i de Gestió, ha renovat l’acreditació dels manuals d’avaluació docent de totes les universitats públiques catalanes per un període de cinc anys, fins al 2027. Aquests manuals recullen el model d’avaluació docent i tenen com a objectius crear un marc de referència per a la millora contínua docent del professorat, facilitar la consecució dels objectius institucionals i incidir en els nivells d’aprenentatge dels estudiants. Les universitats catalanes han assumit voluntàriament elaborar aquest document, que, sens dubte, els serveix per a l’assegurament de la qualitat de la institució i que resulta compatible amb els mecanismes existents a cada universitat.
Si bé totes les universitats catalanes estan d’acord en el fet que s’han de potenciar i aplicar procediments d’avaluació de la docència, topen amb alguns problemes per decidir quin model i quins procediments cal utilitzar. Per exemple: 1) plantejar l’avaluació de la docència com una qüestió individual de cada docent, sense tenir present que la qualitat està en funció de l’àmbit institucional, de la coordinació i acció de tot un equip de professorat que coincideix en una determinada titulació, o 2) planificar polítiques sobre els recursos humans relatives als processos de selecció i formació, així com els d’avaluació i promoció, entre d’altres.
En aquesta direcció, primer hauríem d’assenyalar els principals aspectes que configuren el desenvolupament professional del professorat, i després les institucions universitàries haurien de promulgar polítiques clares orientades a fomentar la selecció, formació i avaluació del professorat universitari amb els incentius pertinents (sexennis de docència), per tal de millorar la qualitat de la docència i atorgar-li el prestigi que mereix.