M’incorporo a l’Agència en moments de canvis, protagonitzats per dues noves lleis: la LOSU, en procés d’aprovació a les Corts, i la Llei de la ciència de Catalunya, ja en vigor. Dues lleis ben diferents en abast, però sobretot en concepte. La LOSU representa, si més no en la versió que ha estat aprovada pel Congrés dels Diputats, una amenaça potencial per a la feina de totes les agències de qualitat. No és aquest un espai suficient per a una anàlisi de la LOSU i em quedo només amb el que podria significar el que es diu a l’apartat 2 de l’article 5è: «El aseguramiento de la calidad se hará efectivo en las condiciones y mediante los procedimientos de evaluación, certificación y acreditación que establezca el Gobierno». Representa una concepció equivocada, merament instrumental, del paper de les agències de qualitat, incompatible amb una veritable assumpció de l’Espai europeu d’educació superior. Un espai que reuneix milers d’institucions, centenars de milers de titulacions, milions de professors i desenes de milions d’estudiants descansa indefectiblement en la confiança en el paper d’unes agències d’assegurament de la qualitat sotmeses, elles mateixes, a esquemes rigorosos d’acreditació i reconeixement internacional. És preocupant que es mantingui una visió estatal de la definició dels procediments d’assegurament de la qualitat, que s’estén a una relació ineficient i centralitzadora entre agències autonòmiques i estatal.
En canvi, la Llei de la ciència de Catalunya fa plena confiança a l’Agència amb un nou encàrrec molt sensible: el de l’avaluació de departaments, centres de recerca universitaris i centres adscrits, com a unitats bàsiques que són de la infraestructura de recerca del país.
Representa tot un repte, també per a l’Administració, que per aquest camí podrà activar el tronc de finançament basal de la recerca universitària que proposa el Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement. Per paral·lelisme amb altres sistemes universitaris, es podria considerar si aquest àmbit de l’avaluació de l’activitat estructural de recerca requeriria una nova agència, directament lligada al finançament específic. Crec que, fins que no es mostri molt convenient, és bo que es confiï en AQU Catalunya per a aquesta nova funció, tenint en compte, a més, que ja desenvolupa amb èxit l’avaluació de l’activitat de recerca del professorat. Sens dubte, aquest nou encàrrec posarà en tensió l’Agència i, a mesura que es desenvolupi i s’estableixi, hi comportarà alguna mena de canvis. En tot cas, és un camí que cal endegar, com d’altres que l’Agència ha iniciat en el passat amb èxit.
Enguany ha de ser també l’any de la consolidació de l’acreditació institucional, precisament el tema que vaig tractar en l’editorial del 2020. Com ja deia llavors, cal assegurar-nos que aquesta acreditació institucional no s’automatitza, no evoluciona cap un procediment mecànic, sinó que s’erigeix en un veritable mecanisme d’assegurament de la qualitat institucional en totes les seves dimensions. No ho aconseguirem en un any; és una tasca molt ambiciosa que es desenvolupa en un context no favorable, el d’unes universitats que treballen amb un marc legal que no afavoreix ni permet la plena autonomia. I sense plena autonomia no hi ha plena responsabilitat. Però la societat catalana, que vol i ha d’aconseguir ser una societat del coneixement desenvolupada, necessita que hi avancem, i AQU Catalunya té tota l’experiència i el coneixement per ajudar el sistema universitari a fer la seva part de camí. Des de la responsabilitat de la Presidència, posaré tot el meu esforç per contribuir-hi.
