Publicació trimestral d'AQU Catalunya
Els darrers anys el SUC ha fet passos ferms vers un nou paradigma caracteritzat per l’enfortiment de l’autonomia de les institucions universitàries.
.jpg)
Ja fa gairebé una dècada que l’acreditació institucional forma part del debat sobre els models d’avaluació de la qualitat acadèmica en el sistema universitari català. Precisament, aquest mateix butlletí publicava, en el número de juliol de l’any 2018, un article titulat Cap a l’acreditació institucional dels centres. A l’article s’anunciava el canvi de paradigma que permetria als centres universitaris superar el procés d’acreditació titulació a titulació i obtenir l’acreditació institucional si havien renovat l’acreditació d’almenys la meitat dels títols oficials i obtenien la certificació d’implantació del SIGQ. En aquell moment, l’Agència havia emès el primer informe favorable d’acreditació institucional a la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, de la Universitat Ramon Llull (URL). En un article al mateix número del butlletí (L’acreditació institucional: un pas rellevant en la bona direcció), el vicerector de Política Acadèmica i adjunt al rector de la URL en aquell moment, el Dr. Jordi Riera, ens parlava de la primera gran oportunitat rellevant, després d’onze anys de formalització i construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior, per anar reduint l’impacte que ha pogut tenir la burocratització excessiva de la qualitat i la seva tecnocràcia guiada, i avançar cap a la implantació d’una autèntica cultura de la qualitat d’arrelament profund, efectiu, sostenible i no merament tecnocràtic.
En el número d’octubre de l’any 2020, el llavors secretari d’Universitats i Recerca, el Dr. Francesc Xavier Grau, apuntava, a l’article Cap a l’acreditació institucional, que aquest procés era l’evolució natural d’un sistema que ja ha interioritzat la cultura de la qualitat, i un pas imprescindible per reduir el caràcter burocràtic de tots els processos d’acreditació de titulacions, a més del volum de feina de detall que amenaçava de col·lapsar la capacitat d’AQU Catalunya i dels serveis de garantia de la qualitat de les mateixes universitats.
Per acabar aquest repàs, el número d’octubre de l’any 2021 del butlletí publicava un article titulat L’acreditació institucional, en el qual es refermava l’aposta clara d’AQU Catalunya per impulsar l’acreditació institucional en el sistema universitari català (SUC) i es presentaven els documents Estàndards i criteris per a l’acreditació institucional de centres universitaris (2020) i Guia per a l’acreditació institucional de centres universitaris (2021). L’objectiu d’aquests documents era orientar els centres universitaris sobre els aspectes que AQU Catalunya analitzaria per comprovar que s’assoleixen els estàndards de la futura renovació de l’acreditació institucional.
Han passat sis anys des d’aquell juliol de 2018, i actualment el SUC té 57 centres que ja disposen de l’acreditació institucional inicial. Es tracta del 29 % dels centres universitaris catalans, però, alerta, perquè aquests centres imparteixen el 41 % de les titulacions. A més a més, el primer d’aquests centres (la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés) ja ha superat el primer procés de renovació de l’acreditació.
Tal com estableix el Procediment per a la renovació de l’acreditació institucional de centres universitaris (publicat el 2023, encara en fase pilot), els centres que ja disposen de l’acreditació institucional inicial han de fer un seguiment obligatori i renovar l’acreditació a través d’un procés d’avaluació que comporta la visita d’un comitè d’avaluació extern, a més de la decisió posterior de la Comissió Específica d’Avaluació Institucional (CEAI). En aquest període de sis anys que dura la vigència de l’acreditació institucional, AQU Catalunya i les universitats catalanes planifiquen els processos d’avaluació de manera que durant el tercer any es produeix una avaluació del seguiment, i durant el cinquè té lloc la visita de renovació, per tal d’assegurar que el conjunt de titulacions del centre queden automàticament acreditades abans de la data màxima dels sis anys.
Amb l’experiència d’un primer any en què AQU Catalunya ha avaluat el seguiment de deu centres i una renovació d’acreditació institucional, la CEAI ha tret unes primeres conclusions, que es van exposar al seminari Seguiment i renovació de l’acreditació institucional: primera experiència.
Una primera conclusió té a veure amb la importància que prenen en l’avaluació les polítiques i l’estratègia dels centres universitaris. És un aspecte que, per la seva novetat —ja que fins ara no havia estat protagonista en els processos d’avaluació precedents—, comporta certes dificultats a l’hora d’avaluar-lo, tant internament com externament. En concret, l’estàndard de la metodologia d’acreditació institucional relacionada amb aquest vessant estratègic (dimensió 1) demana als centres disposar d’"una estratègia i unes polítiques adoptades formalment, amb la participació dels grups d’interès, per reforçar i desenvolupar la qualitat i la rellevància dels programes formatius de manera continuada". Aquest enunciat es desglossa en estàndards específics que fan referència a aspectes com el marc de relació del centre amb la universitat, la governança del centre, l’oferta formativa i polítiques concretes, com ara les de recursos humans, d’internacionalització, de formació no presencial o de desenvolupament sostenible. Tenim un repte: consolidar l’avaluació d’aquests estàndards com un punt central de l’assegurament de la qualitat dels centres.
Una segona conclusió fa referència a la necessitat que l’avaluació evolucioni des d’una perspectiva en la qual l’objecte d’anàlisi eren les titulacions oficials cap a una perspectiva que posi el funcionament del centre universitari al centre —valgui la redundància— de l’anàlisi i la reflexió per a la millora. Actualment, els centres del sistema universitari català han demostrat ser eficients a l’hora d’identificar informació i indicadors per millorar els graus, els màsters i els programes de doctorat, però cal que aquesta anàlisi superi la mera agregació de dades de les titulacions i es plantegi com una mirada holística de l’oferta formativa del centre, en la qual s’introdueixin elements de la gestió del risc.
La tercera conclusió està relacionada amb la necessitat que els centres universitaris segueixin aprofundint en la implantació dels sistemes interns de garantia de la qualitat (SIGQ), i, a la vegada, que el SIGQ evolucioni per permetre gestionar de forma eficient les exigències derivades del pas a l’acreditació institucional. Si bé els centres que han fet aquest pas van rebre un certificat sobre la implantació del SIGQ, des d’AQU Catalunya no s’ha plantejat un seguiment específic o una renovació d’aquesta certificació, sinó que queda subsumida en el marc del seguiment i la renovació de l’acreditació institucional. Per tant, es considera determinant que els equips responsables dels centres mantinguin l’aposta per enfortir els processos de millora dels quals s’han dotat, i per estendre la cultura de la qualitat entre tota la comunitat del centre.
Com a síntesi, es pot afirmar que els darrers anys el SUC ha fet passos ferms vers un nou paradigma caracteritzat per l’enfortiment de l’autonomia de les institucions universitàries, cap al reconeixement i la promoció de la responsabilitat institucional en l’assegurament de la qualitat de la seva oferta formativa, i en la confiança en l’eficàcia dels processos implantats per assegurar-ne la millora. Tanmateix, aquest camí no està exempt de reptes, malgrat els bons resultats dels primers processos de seguiment i acreditació institucional.