Publicació bimensual d'AQU Catalunya

39

Novembre 2008

Els dies 16 i 17 d'octubre va tenir lloc al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona la desena edició dels tallers de reflexió i debat d'AQU Catalunya. Amb el títol "El professorat universitari el 2015: perfil, vinculació i avaluació", l'Agència va proposar com a eix de la discussió el professorat universitari. En un context actual caracteritzat per una estructura complexa, AQU Catalunya va identificar, entre d'altres, les qüestions següents:

• En quina mesura el marc legal actual condiciona la gestió del professorat pel que fa a les figures, els mecanismes i processos de selecció i la retribució?
• Són els mecanismes d'acreditació actuals i els concursos d'accés els més adequats per aconseguir els millors professors? Poden haver-hi models alternatius?
• L'Estat espanyol és una de les poques excepcions dins el marc europeu que avalua el professorat universitari des d'entitats externes. En quina mesura aquesta tasca s'hauria de redistribuir entre les agències i les universitats?
• La implantació de l'Espai europeu d'educació superior té unes implicacions directes en la docència, tant en la manera d'aprendre com d'ensenyar. Es disposa de prou elements formatius per afrontar aquest nou model?

El taller es va estructurar en dos grans blocs: en el primer, Exemples de perfil, vinculació i avaluació de professorat universitari a Europa, es van presentar experiències de gestió de professorat del Regne Unit i d'Alemanya, i en el segon, El model de professorat universitari el 2015: polítiques, gestió i avaluació, tres taules rodones van aportar visions del futur del professorat des d'àmbits diferents —els organismes d'avaluació, el col·lectiu del professorat i l'àmbit polític— i van precedir el debat final obert a tots els assistents per a la reflexió de les qüestions tractades durant el taller.

Més de 130 persones de les universitats catalanes van assistir a unes jornades en què van participar personalitats destacades del sistema universitari i l'Administració catalana i de l'Estat.

De les ponències, les presentacions i els debats que van tenir lloc al taller, se n'han extret les conclusions següents.

Exemples internacionals

• Les experiències del Regne Unit i Alemanya presentades tenen com a denominador comú que el finançament vinculat a l'assoliment de resultats és la palanca que permet impulsar canvis en la política de professorat. Així, en el cas del Regne Unit, la pressió per captar recursos per a la recerca ha comportat l'existència de contractes de dedicació exclusiva, ja siguin de docència, de recerca o mixtos (docència i recerca). En aquest sentit, en el context de l'Estat espanyol resultaria pertinent vincular el finançament universitari, entre d'altres, als resultats (acadèmics, de recerca, de transferència) assolits per les universitats.
• Un altre element comú en les experiències internacionals presentades és el fet que els estudiants són un agent actiu en la política de qualitat. Així, els resultats dels estudiants haurien de ser l'indicador on gravitin les polítiques de qualitat. Que els estudiants assoleixin bons resultats implica, necessàriament, redefinir l'activitat docent i, de retruc, la relació professor-estudiant. Per tant, caldria desenvolupar instruments per disposar d'evidències sobre la qualitat docent de les institucions.

Política universitària

• El marc normatiu existent, complex per l'existència de diferents nivells de regulació (estatal i autonòmic) i per la diversitat d'agents avaluadors, representa un condicionant molt important per a les polítiques de professorat, tant de les universitats com de les agències. Amb tot, s'obre un escenari de canvis importants (reforma de la LUC, nou Estatut del PDI, reformulació del pla Serra Húnter), que representen una oportunitat que caldria aprofitar per reforçar la qualitat de la política universitària.
• Rendició de comptes, transparència i avaluació són els requisits de l'autonomia universitària, que és un valor que defensen les universitats per poder establir el seu propi model i influir en les reformes normatives actualment en curs. D'altra banda, l'assegurament de la qualitat implica destinar-hi els recursos econòmics i humans necessaris.
• Es palesa una tensió entre els conceptes de diversitat i uniformitat i excel·lència i competitivitat aplicats al model d'universitat pública. Cal aprofitar el procés actual de canvis en el marc normatiu per fer més atractiu el sistema universitari català, de manera que cada universitat trobi el seu encaix, ja que la diferenciació és un aspecte clau. En aquest sentit, les universitats no podran ser excel·lents en tots els àmbits: cal seleccionar objectius i prioritzar, atès que no hi ha prou recursos.
• Pel que fa al pla Serra Húnter, es manifesta la voluntat política de reformular-lo, amb la intenció d'assolir els objectius originaris de contractació de professorat altament qualificat, per captar i retenir talent internacional. El pla va adquirir un determinat sentit —estabilitzar professorat— en el context de vigència del sistema de les habilitacions nacionals; amb el nou marc legal, aquest escenari ha variat. En certa manera, s'ha perdut l'oportunitat de tenir un cos propi i s'ha mimetitzat el règim funcionarial. En aquest procés de reformulació, les universitats demanen que se les escolti.

Política de professorat

• Els canvis legislatius constants i les reformes successives no han estat plenament assumits i assimilats pel sistema. Així, cal una eficiència més gran en l'organització universitària, que permeti superar les actuals tensions/inadeqüacions entre les figures de professorat existents avui en dia i l'activitat acadèmica. Per exemple, falten especialistes per a l'activitat diària docent i els mecanismes a l'abast dels responsables acadèmics per poder exercir la seva autoritat no permeten assolir bons resultats.
• La docència i la recerca s'han d'estimular mútuament i el model ha de permetre intensificar l'una o l'altra segons el perfil escollit. Amb tot, avui en dia, la recerca és pràcticament l'únic estímul per al professorat. Cal una carrera acadèmica —ja sigui docent, investigadora o mixta— ben definida, basada en els principis de mèrit i de capacitat, que ofereixi idèntiques possibilitats de promoció professional amb independència del tipus.
• La política de professorat de cada institució és clau per poder definir un perfil propi d'universitat. En conseqüència, calen instruments de flexibilitat d'acord amb els objectius de la política de professorat. El marc normatiu actual no mostra tanta desconfiança envers la universitat i li dóna molta més responsabilitat. Amb tot, quines conseqüències hauria de tenir no seleccionar els millors candidats possibles?
• Pel que fa a la retribució, es constata la necessitat de prestigiar salarialment la funció del professorat universitari segons la responsabilitat social que assumeix la institució, d'acord amb la resta de països de la Unió Europea, de manera que sigui possible poder captar i retenir talent. Així, caldria avançar envers incentius retributius adequats, com ara els complements horitzontals, ja que el sistema actual de professorat estable només permet una promoció de titular d'universitat a catedràtic d'universitat. Ara bé, la retribució ha d'estar vinculada a la qualitat dels mèrits i dels resultats.
• Es constata la paradoxa que representa l'existència de molts filtres en l'accés a la funció docent i pràcticament cap mecanisme de rendiment de comptes sobre la feina del professorat.

Avaluació del professorat

• El principi de l'avaluació i del rendiment de comptes està plenament assumit per la comunitat universitària, encara que és important simplificar processos i procediments. Ara bé, on ha de gravitar el pes de l'avaluació del professorat? A les agències o bé dins la mateixa universitat? La situació actual palesa una desconfiança del sistema envers les universitats, que haurien d'assumir un protagonisme més gran en aquest procés. En aquest sentit, el 2015 seria desitjable l'existència d'una avaluació de caràcter individual més una avaluació col·lectiva de les institucions.
• L'avaluació de l'activitat docent és principalment responsabilitat de les mateixes universitats, a partir de criteris consensuats i preestablerts per les agències. A diferència de la recerca, no es pot fer a distància i cal dur-la a terme d'acord amb criteris qualitatius i no merament quantitatius. L'impacte de l'avaluació de l'activitat investigadora (trams) en els més de vint anys de trajectòria pot ser un bon referent per a l'impacte desitjat que ha de tenir l'avaluació docent posada en marxa a les universitats catalanes el 2003. Cal, tanmateix, més temps per poder valorar-ne l'impacte i, de retruc, prestigiar els trams docents.
• L'avaluació de l'activitat investigadora (trams) és una avaluació formal (no primària) i basada en indicadors i indicis de qualitat. Els trams de recerca no són "d'excel·lència", però s'han convertit en un indicador amb moltes altres finalitats a més de les previstes inicialment.
• Cal un consens pel que fa als referents avaluatius del professorat (mitjans de difusió de la recerca), especialment en àmbits com ara Ciències Socials o Humanitats, i també en la manera com s'avalua la transferència de tecnologia. Així mateix, cal assegurar els criteris d'equitat i d'equilibri de gènere en la composició de les diferents comissions d'avaluació de professorat.
• Les agències acrediten mínims però la selecció del professorat la fa la universitat. Així, les agències avaluen uns nivells mínims; l'avaluació no és primària (ja que es fa a partir de les dades que identifiquen les evidències, com ara publicacions o projectes), no és presencial i no està contextualitzada. Les universitats haurien de desenvolupar els seus mecanismes de selecció de professorat propis.

Les agències d'avaluació

• La transparència i el rendiment de comptes de les actuacions de les agències són dos principis bàsics. Les agències d'assegurament de la qualitat actuen amb plena independència, d'acord amb el marc legal vigent en cada moment. Amb tot, és important destacar que els agents responsables primaris de la qualitat són les mateixes universitats (Declaració de Bergen, 2003).
• En les etapes inicials de les polítiques d'assegurament de la qualitat, les agències possiblement han assumit més funcions i cal retornar a la universitat el protagonisme en l'assegurament de la qualitat. Les agències han d'escoltar les universitats i mantenir un diàleg constructiu que permeti una aproximació flexible i una atenció a la diversitat, tot evitant burocratitzar les polítiques d'assegurament de la qualitat quan s'estableixen polítiques de qualitat.
• Cal avançar envers mecanismes de reconeixement mutu entre agències, especialment pel que fa a principis i orientacions. Ara bé, els procediments presenten excessiva complexitat per poder-los equiparar. Poden coexistir en el sistema diferents acreditacions? Com s'ha de distribuir la feina entre les agències que conviuen en un mateix Estat?