Publicació bimensual d'AQU Catalunya

43

Juliol 2009

Si haguéssim de triar el terme més freqüent en la bibliografia relacionada amb l'Espai europeu d'educació superior, segurament el terme competència estaria entre els favorits (en dura pugna amb termes com ara grau, màster, docència centrada en l'alumne, ECTS, etc.). No en va un dels reptes més importants del nou escenari és desenvolupar plans d'estudis basats en competències.

A més de ser freqüent, el terme competència és complex. S'han dedicat molts esforços a definir-lo, analitzar-lo i exemplificar-lo. I no sempre aquests esforços han aconseguit aclarir-lo als ulls del "professor del carrer". Per aquest motiu, tots els esforços que es continuïn fent sobre això són benvinguts. En aquest context s'inscriuen les guies per a l'avaluació de competències en diferents àmbits disciplinaris, que recentment ha publicat AQU Catalunya.

Jo també poso aquí el meu granet de sorra (o el meu granet de confusió) i, fins i tot a risc de ser excessivament simplista, diria que una llista de competències no és res més que el temari etiquetat amb verbs (el subjecte dels quals és l'alumne). Més ben dit, és una especificació precisa del que l'alumne ha de saber fer amb el temari (del curs, de la titulació, etc.). Si hom compara, per exemple, les directrius dels plans d'estudis que es van posar en marxa els anys noranta amb les directrius dels nous plans de grau i màster, es pot percebre ràpidament que la novetat més important és precisament aquesta: l'aparició de verbs que acompanyen els temaris.

Des d'aquest punt de vista, encara que no ho especifiquessin les directrius, els plans antics encara en vigor també desenvolupen competències, perquè tots els titulats saben fer coses amb el temari. El que passa és que sovint ningú no sap gaire bé què és això que saben fer, perquè és el producte arbitrari i desconegut d'un esforç poc coordinat d'un col·lectiu de professors que han interpretat a la seva manera els temaris. I, si es porta a terme un esforç per intentar deduir quines són aquestes competències, hom descobreix ràpidament que són limitades i poc ambicioses, perquè limitats i poc ambiciosos són els nostres mètodes docents (basats essencialment en classes expositives) i els nostres mètodes d'avaluació (basats essencialment en exàmens de paper i llapis).

El repte ara és explicitar les competències des del primer moment i posar-nos a treballar tots en el pla d'estudis per desenvolupar-les. I aquest repte espanta molt el professorat, almenys per tres motius.

El primer motiu és que explicitar els verbs (competències) i organitzar el procés formatiu d'acord amb això ens compromet i, per tant, limita aquesta llibertat que tant ens agrada. Perquè és evident que, si els nostres alumnes han de desenvolupar la capacitat de comunicació oral i escrita, no ho aconseguirem donant només classes magistrals i fent només exàmens de tipus test.

El segon motiu de temor és que el repte exigeix necessàriament una millora en les nostres habilitats de coordinació, tan poc desenvolupades en l'escenari anterior, en el qual amb freqüència els nostres esforços anaven dirigits a marcar clarament la frontera, en termes de temari, entre una assignatura i la següent. Ara és evident que una assignatura no es pot encarregar del desenvolupament complet d'una competència. En tot cas, podrà (haurà de) tenir una contribució en el desenvolupament d'algunes competències en perfecta coordinació amb l'assignatura anterior i la següent. En definitiva, l'escenari s'ha d'assemblar a una cursa de relleus en què la sincronització en passar el testimoni és una qüestió clau.

El tercer motiu de temor prové d'aquest dubte que tenim tots: "Estem preparats per ensenyar competències si potser nosaltres, els professors, no som el millor exemple d'algunes d'aquestes competències?" Un alumne em deia fa poc: "Ja estem aprenent a treballar en equip; si ara n'aprenguéssiu vosaltres, això seria fantàstic."

Reflexionant sobre aquesta qüestió i intentant ser positiu per sortir de la cruïlla, m'adono que, efectivament, no es pot ensenyar com funciona un computador si no se sap com funciona. Però, pot un professor organitzar una activitat en què els alumnes hagin de fer una presentació oral, definir uns criteris de qualitat per a aquesta presentació i fer un informe a cada alumne amb els aspectes a millorar en la presentació següent, d'acord amb els criteris establerts, fins i tot encara que aquest professor no sigui el millor exemple d'orador brillant? Jo crec que sí. I només s'ha de veure aquests entrenadors d'atletisme l'aspecte físic dels quals denota que no han fet gaire exercici en sa vida i que, no obstant això, són capaços d'entrenar els seus pupils perquè batin el rècord de velocitat.

En fi, moltes dificultats i temors. Però l'empresa val la pena, perquè l'avantatge de desenvolupar un pla d'estudis sobre la base d'una col·lecció de competències és que és més fàcil plantejar-se reptes ambiciosos, alinear els recursos i, per tant, ser més eficients en la nostra feina. I això és justament el que més necessiten els nostres alumnes: que tinguem plans ambiciosos per a ells i que siguem eficients en la nostra feina.