Publicació bimestral d'AQU Catalunya

58

Gener 2012

Les dificultats de les finances públiques que han generat tants titulars a l'acabament del 2011 també són les dificultats de les universitats i d'AQU Catalunya. No toca a l'editorial del butlletí de l'Agència fer-ne l'anàlisi de les causes, de les possibles solucions a la crisi econòmica o de les conseqüències en la reducció de despesa dels organismes públics. Però, en canvi, sí que m'agradaria apuntar algunes de les reflexions que havien quedat amagades sota la capa del creixement continu del sistema universitari, que el 2011 ha rememorat la creació, ara fa vint anys, de quatre universitats: tres de públiques, la UdG, la UdL i la URV, i una de privada, la URL. Felicitacions a aquestes quatre i reflexions compartides amb totes sobre dos aspectes importants que haurem d'encarar durant el 2012.

La primera, sobre els recursos disponibles per a l'educació superior. Els recursos que dinamitzen el sistema d'educació superior no són només els econòmics, sinó també els legislatius, des dels que afecten la governança de les institucions fins als que regulen moltes de les seves activitats quotidianes. Ara que cal esmerçar esforços per fer més amb menys, s'ha de reconèixer que certes regles del joc, elaborades pels qui reglamenten amb el BOE a la mà però que no financen (universitats és una competència transferida), són l'antítesi de l'eficiència. No poso en dubte que cal verificar, que cal fer-ne el seguiment i que cal acreditar periòdicament les titulacions que imparteixen les universitats. Però, cal fer-ho com ho fem ara o ho podríem simplificar i focalitzar en els aspectes més crítics? El Reial decret 861/2010, que modificava el 1393/2007, alhora que obria la porta a l'Agència per participar en tot el cicle i li permetia dissenyar el Marc VSMA, va servir també d'excusa al Ministeri per crear un circuit de verificació dels graus i dels màsters que ens pot acabar devorant com si fóssim un dels fills del Saturn pintat per Goya. I en el cas dels doctorats encara és pitjor. El Reial decret 99/2011 no tan sols especifica el marc legal (qui pot accedir al doctorat, la durada, qui pot dirigir tesis, etc.), les dimensions de la memòria (l'annex I) i les evidències que s'han d'aportar per poder avaluar cadascuna d'aquestes dimensions (l'aplicatiu informàtic de verificació que ha fet el Ministeri), com en el cas dels graus i dels màsters, sinó que a més estableix els criteris de valoració (l'annex II)! En aquest procés, què hem pogut aportar-hi les agències? Res de res. En nom d'AQU Catalunya no puc respondre a la pregunta: "I tota la informació que vam entrar per demanar les mencions d'excel·lència, ara es podrà recuperar per incorporar-la a la verificació del doctorat?" Sento vergonya quan m'imagino la resposta.

La segona reflexió. Amb tot això, correm el risc d'oblidar-nos que no hem fet ni la meitat del camí del que les universitats i les agències europees entenen per acreditació. Per dir-ho ras i curt, ningú no es creurà que "acreditem" les nostres titulacions si no som capaços de fer de forma regular i periòdica avaluacions externes. En el model integrat del Marc VSMA que ara fa poc més d'un any difoníem per les universitats, dèiem que les avaluacions externes les pensàvem organitzar no pas títol per títol per a cadascun dels més de 900 graus i màsters, sinó agrupant tots els títols que s'ofereixen des d'un centre (facultats, escoles, escoles de doctorat, etc.). Els motius, dèiem, eren donar-hi una dimensió que es pogués abraçar: a Catalunya hi ha uns 150 centres, que, repartits en un cicle de 6 anys, donen un resultat d'unes 25 avaluacions per any. Però també dèiem que ho volíem fer així per crear una dimensió que ara no existeix en el procés de verificació: explicitar el mapa de títols que ofereix cadascun dels centres, analitzar les interaccions entre grau, màster i doctorat, i ajudar a construir el mapa de títols de cada universitat.

Al començament del 2012 i amb més de 200 propostes de verificació sobre la taula (30 de noves i la resta reverificacions), se'ns fa del tot evident la insostenibilitat a llarg termini d'un procés tan focalitzat en l'avaluació dels programes que sembla que està dissenyat especialment per esgotar els recursos i impedir avaluacions de caire més institucional. I entre un extrem (l'acreditació programa per programa) i l'altre (l'acreditació només de les institucions) hi ha d'haver un punt d'equilibri, al qual podríem arribar més ràpidament si, per fer-ho, no calgués modificar cap decret d'aquells que pesen com una llosa. Ara entenc més bé una cosa que em van dir fa temps a la Universitat de Cambridge, quan jo explicava que, per reformar els vells títols de les universitats, esperàvem que la LRU donés a llum les que a partir del 1990 van ser les "directrius generals pròpies" dels títols universitaris que han estat impartint-se fins a l'aparició dels nous graus adaptats a l'EEES: "La millor regulació universitària és la que no està escrita [...] perquè tampoc no està escrita la recerca que hem de fer i, en canvi, la fem, i la fem bé!" Universitats, decrets i agències fan de mal pair. Hem arribat a un punt on s'ha de reconèixer no tan sols l'autonomia de les universitats, sinó també la de les agències per fer la seva feina i per innovar en la gestió de la qualitat.