Publicació bimestral d'AQU Catalunya

75

Novembre 2014

La globalització és un "procés centrat en el flux mundial d'idees, recursos, persones, economia, valors, cultura, coneixements, béns, serveis i tecnologia", mentre que la internacionalització de l'educació superior es descriu com "el procés d'integrar una dimensió internacional, intercultural i global als objectius, l'ensenyament/aprenentatge, la investigació i les funcions de servei d'una universitat o sistema d'educació superior". La internacionalització posa en relleu la relació entre nacions, persones, cultures, institucions i sistemes, mentre que la globalització subratlla el concepte de flux mundial d'economia, idees, cultura, etc. La diferència entre el concepte de "flux mundial" i la idea de "relació entre nacions" és alhora sorprenent i profunda. Així, aquests dos conceptes estan molt relacionats entre si, però alhora són diferents. El debat sobre si la internacionalització de l'educació superior és un catalitzador, un reactor o un agent de la globalització continua sent vigent.

No hi ha cap recepta ni un únic conjunt d'indicadors per a una universitat internacionalitzada. La internacionalització és un procés de canvi que es dissenya a mida per satisfer les necessitats i els interessos de cada entitat d'educació superior. En conseqüència, no hi ha un model d'internacionalització que s'adapti a tothom de la mateixa manera. El fet d'adoptar una sèrie d'objectius i estratègies simplement perquè "estan de moda" o per adequar-los a una "imatge de marca" invalida la norma que cada programa, institució o país ha de decidir la seva manera d'enfocar la internacionalització d'acord amb la seva lògica interna, els seus objectius i la seva expectativa de resultats. Aquest plantejament reconeix que el motor del procés d'internacionalització és l'avaluació de les necessitats i prioritats de cada institució i que un enfocament "basat en fórmules" o que segueix els dictats d'una moda passatgera no és apropiat, ni beneficiós, ni sostenible. Tanmateix, aquesta realitat pot presentar determinades complexitats. Per exemple, què passa si una institució o un país utilitzen la internacionalització de l'educació superior com una eina per al benefici econòmic o l'avantatge polític? Això demostra que cal emfatitzar les finalitats acadèmiques i els valors de cooperació, benefici mutu i col·laboració.

Després de dècades d'intens desenvolupament, han augmentat l'abast, l'escala i la importància de la internacionalització. No hi ha dubte que ha transformat el món de l'educació superior, però també ha experimentat canvis fonamentals. La qüestió clau és si els canvis han estat per anar a millor o a pitjor. Per exemple, fa vint-i-cinc anys ningú no hauria pogut imaginar que, el 2014, la mobilitat internacional dels estudiants seria una qüestió cabdal, més relacionada amb la captació de talent per a la innovació nacional que amb la possibilitat d'ajudar els països en desenvolupament a millorar les seves capacitats humanes.

Els recents estudis nacionals i internacionals sobre les prioritats i les bases lògiques de la internacionalització universitària demostren que establir un perfil internacional o una posició global és més important que assolir els estàndards internacionals d'excel·lència. El desenvolupament de capacitats a través de projectes de cooperació internacional s'està substituint per iniciatives encaminades a reforçar el reconeixement mundial i a escalar posicions en els rànquings. Per mitjà de dubtosos programes de doble grau, es promou la possibilitat d'obtenir dues titulacions d'institucions situades en països diferents, basant-se únicament en el volum de treball d'una d'aquestes titulacions. I tot això es fa en nom de la internacionalització?
Alhora, hi ha incomptables exemples d'iniciatives positives que il·lustren com les beques de col·laboració, l'intercanvi transfronterer i les estratègies d'internacionalització dels campus contribueixen al desenvolupament de les persones, les institucions, les nacions i el món en general. Els beneficis de la internacionalització són molts i diversos, i també ho són els riscos potencials i les conseqüències no previstes.

Qüestions de qualitat i reptes relacionats amb la internacionalització 

Es preveu que cap a l'any 2025 la demanda d'educació internacional arribi als 7,2 milions d'estudiants: un salt quantitatiu des dels 1,2 milions de l'any 2000. Alguns, però certament no tots, s'acolliran a la mobilitat estudiantil. En conseqüència, el nombre de nous proveïdors que ofereixen programes als estudiants en els seus països d'origen està creixent a un ritme sense precedents. La mobilitat a escala internacional ja no és només qüestió dels estudiants, els professors i els investigadors, sinó que s'ofereixen programes acadèmics més enllà de les fronteres nacionals i es creen campus filials en països desenvolupats i en desenvolupament d'arreu del món.

Mentre que aquests nous plantejaments pretenen incrementar l'accés a l'educació superior i satisfer l'interès per obtenir titulacions i llocs de treball a l'estranger, sorgeixen problemes seriosos relacionats amb la qualitat de l'oferta acadèmica, la integritat dels nous tipus de proveïdors i el reconeixement de titulacions. L'increment de les "fàbriques de títols" estrangers (que només venen títols de "pergamí"), les "fàbriques d'acreditacions" (que venen acreditacions falses o fraudulentes per a programes o institucions) i els proveïdors deshonestos que en treuen un benefici econòmic (no reconeguts per les autoritats nacionals) són realitats a les quals s'enfronten els estudiants, els pares, els empresaris i la comunitat acadèmica. Qui hauria dit fa dues dècades que l'educació internacional estaria enfrontant-se a acreditacions i títols falsos; credencials acadèmiques obtingudes però no homologades, i institucions "fraudulentes" no regulades? Per descomptat, és tan o més important reconèixer les iniciatives honestes de proveïdors i universitats que ofereixen programes d'alta qualitat i títols legítims mitjançant nous tipus de disposicions i acords de col·laboració (franquícies, agermanaments, campus filials). La dificultat recurrent d'equilibrar costos, qualitat i accés planteja dificultats pel que fa als beneficis i els riscos de l'educació transfronterera.

Els acords i les xarxes institucionals d'àmbit regional

Sovint es creu que com més acords internacionals estableix una universitat o en més xarxes participa, més prestigiosa i atractiva és per a altres institucions i estudiants. Però la pràctica demostra que la majoria d'institucions no són capaces de gestionar un nombre tan gran d'acords, ni beneficiar-se'n. Mantenir unes relacions actives i fructíferes requereix grans inversions en recursos humans i econòmics del professorat, els departaments i les oficines internacionals. Així, en molts casos, una llarga llista de socis internacionals reflecteix acords sobre paper però no relacions productives. La quantitat es considera més important que la qualitat i la llista d'acords internacionals és més un símbol d'estatus que un registre de col·laboracions acadèmiques funcionals. Una tendència més recent és la reducció del nombre d'acords a deu o vint partenariats prioritaris amb tota la institució. Això pot comportar relacions més globals i sostenibles però també una sensació de malestar entre el professorat i els investigadors a causa d'un enfocament de dalt a baix de la col·laboració internacional i la disminució dels interessos curriculars o d'investigació internacionals.

Mobilitat acadèmica 

L'expansió dels programes de mobilitat acadèmica és una de les principals característiques de la internacionalització actual. Fa vint-i-cinc anys, ningú no hauria pogut preveure que la mobilitat acadèmica internacional, tant dels estudiants com dels investigadors i els professors, es convertiria en un negoci de contractació internacional altament competitiu i multimilionari. Diversos països estan invertint en grans campanyes de màrqueting per atraure el talent més brillant a les seves institucions i poder així subministrar "cervells" per a la innovació i la recerca. Les complexitats i els reptes relacionats amb la mobilitat acadèmica i professional no s'haurien de subestimar. Ni tampoc els beneficis potencials. Però és impossible ignorar la pugna per atraure estudiants i professors internacionals amb la voluntat de captar "cervells" i "generar ingressos". L'objectiu inicial d'ajudar els estudiants de països en desenvolupament a obtenir un títol en un altre país per després tornar al seu àmbit d'origen i així contribuir al desenvolupament nacional s'està esvaint ràpidament a mesura que les nacions competeixen en la cursa per captar els millors estudiants i professors del segle XXI.

És impossible predir el futur amb una bola de cristall, però si les experiències de la darrera dècada poden servir per saber què passarà, gairebé es pot dir amb tota seguretat que la competició per captar els millors estudiants i professors no deixarà de créixer, fet que aportarà beneficis a alguns països i institucions d'educació superior i pèrdues a altres. Potser la tecnologia i les xarxes socials brindaran noves oportunitats per compartir talent que mitigaran l'efecte global dels guanys i les pèrdues, tot i que l'obsessió actual pels rànquings internacionals i la competitivitat econòmica suggereixen tot el contrari. Per bé o per mal, és probable que la cursa per a la captació de cervells a través de la mobilitat estudiantil es prolongui activament durant un temps.

Una tendència recent ha estat l'establiment de programes de col·laboració entre institucions de diferents països, la qual cosa ha comportat la creació de titulacions dobles (o múltiples) i en alguns casos titulacions conjuntes, per bé que aquests últimes s'enfronten a limitacions legals de certa envergadura.

La pretensió dels programes conjunts és oferir als estudiants una rica experiència acadèmica internacional i millorar les seves oportunitats de trobar feina. Però, com passa amb totes les noves idees, també han sorgit adaptacions qüestionables i conseqüències imprevistes. Per exemple, en alguns casos, les dobles titulacions no són altra cosa que un doble recompte de crèdits. Hi ha casos en què es concedeixen dues/tres credencials (una de cada institució que participa en el programa) per poca cosa més que el volum de treball que s'exigeix per obtenir una titulació. Tot i que per als estudiants (i futurs treballadors) pot ser molt atractiu tenir dos títols d'institucions de països diferents, aquest fet es pot descriure com el pas previ al frau acadèmic si no se satisfan les exigències curriculars de dos graus complets o no s'obtenen resultats d'aprenentatge diferenciats. És important assenyalar que també hi ha molts programes excel·lents que ofereixen titulacions dobles o conjuntes, però una de les conseqüències no previstes és el mal ús o abús potencial en la concessió de títols o en els protocols de reconeixement.

L'impacte de les noves formes de mobilitat acadèmica internacional sobre el reconeixement i la promoció de cultures autòctones i diverses és un tema que suscita opinions i sentiments enfrontats. Hi ha qui creu que les modernes tecnologies de la informació i la comunicació i el moviment de persones, idees i cultures més enllà de les fronteres nacionals ofereixen noves oportunitats per promoure la cultura pròpia en altres països i incrementar la fusió i la hibridació de cultures. Un benefici important és una major comprensió de la diversitat cultural i una revaloració de la interculturalitat i de les aptituds comunicatives. Altres sostenen que aquestes mateixes forces estan erosionant les identitats culturals nacionals i que, en comptes de crear noves cultures híbrides, les cultures autòctones s'estan homogeneïtzant, la qual cosa, en la majoria dels casos, implica occidentalitzant. Atès que l'educació s'ha considerat tradicionalment un vehicle de culturització, aquests arguments se centren en l'especificitat dels plans d'estudi, el llenguatge de docència (sobretot l'increment de l'anglès) i el procés d'ensenyament/aprenentatge en l'educació internacional.

Els cursos en línia oberts i massius (MOOC)

És encara massa aviat per saber quin impacte tindran els cursos en línia oberts i massius (MOOC, per les seves sigles en anglès) en l'educació superior internacional. En general, els MOOC tenen un paper important a l'hora d'ampliar l'accés a les oportunitats d'aprenentatge no formal, un àmbit encara poc desenvolupat de l'educació superior internacional. Tanmateix, el gran interrogant és quant trigaran la majoria de MOOC a concedir credencials formals acreditades per la institució que els ofereix o per un tercer organisme. A llarg termini, la bola de cristall presenta una imatge confosa i difusa d'estudiants personalitzant el seu propi menú de programes per mitjà de la combinació de cursos oferts per proveïdors locals, regionals i internacionals, a través de l'ensenyament a distància, cursos presencials o una combinació d'ambdós, tots ells acreditats per diferents agències i una qualificació final concedida per un proveïdor local o un proveïdor de TNE (educació transnacional). A la llarga, els MOOC podrien considerar-se un estímul per a aquest escenari! Qui ho sap?

Rànquings universitaris

No hi ha dubte que, en els darrers cinc anys, els rànquings internacionals i regionals d'universitats s'han fet més populars i més problemàtics. El debat encès sobre el seu valor i la seva validesa i fiabilitat continua vigent. Però al mateix temps, els rectors universitaris afirmen que un resultat mesurable de la internacionalització és l'assoliment d'una posició específica en una o més llistes globals. Tanmateix, que el propòsit de la internacionalització d'una universitat sigui millorar la seva marca o posició a escala global és una suposició incorrecta, ja que confon una campanya de màrqueting internacional amb un pla d'internacionalització. La primera és un exercici de promoció i de creació de marca; el segon, una estratègia per integrar una dimensió internacional, intercultural i global en els objectius, la docència, la investigació i els serveis d'una universitat. Els objectius, els resultats previstos i les inversions d'una iniciativa de creació de marca global són diferents dels que exigeix la internacionalització acadèmica. És un mite que un esquema de màrqueting internacional sigui l'equivalent d'un pla d'internacionalització. Això no treu que un pla estratègic reeixit d'internacionalització pugui comportar una major visibilitat internacional; però el reconeixement no és l'objectiu principal, sinó un de secundari.

Internacionalització vs característiques regionals i connexió amb la comunitat local

La internacionalització reconeix i pren com a punt de partida les prioritats, les polítiques i les pràctiques locals, nacionals i regionals. La seva intenció és complementar, harmonitzar i estendre la dimensió local, no dominar-la. Si aquesta certesa fonamental no es respecta, hi ha moltes possibilitats que la internacionalització es vegi com un agent hegemònic o d'homogeneïtzació. Celebrar i prendre com a punt de partida la cultura i el context locals és un principi fonamental de la internacionalització.